DISPUTA. Entenc que les declaracions d'Antoni Balmón contra els crítics del PSC són d'una certa barroeria, però en el fons les comparteixo -que se m'entengui: les comparteixo si em poso en el seu lloc-. El PSC no pot passar-se el dia contradient-se a si mateix, i no pot mantenir posicions confuses sobre una qüestió tan central, a hores d'ara, com és el futurestatuspolític de Catalunya. Per molt que lloem el consens sobre el dret a decidir, tots sabem que el veritable debat no rau en el com, sinó en el què. La indefinició, abans, sumava; avui centrifuga el vot socialista cap a opcions més meridianes, com ERC, Iniciativa, la CUP o Ciutadans. El PSC ha triat fer front a l'independentisme, i és una opció legítima. La qüestió no és si hi té dret, sinó si té gent i arguments per fer-ne una opció majoritària. Els socialistes catalans fa anys que han perdut capacitat de connexió amb la societat, especialment entre els joves; el PSOE ja no cobreix les seves mancances, i les seves figures més destacades no semblen capacitades per exercir un lideratge moral i ideològic. Però el partit és així, i no d'altra manera. Els que voldrien una altra cosa haurien de tenir el coratge de parlar clar, batallar pel poder intern -la qual cosa sembla destinada al fracàs- o marxar del partit com han fet Ernest Maragall o, més recentment, Antoni Dalmau.
LA FUGA. Potser només Carme Chacón seria capaç de sacsejar el panorama del socialisme català. En qualsevol enquesta apareix com la candidata preferida pels votants del PSC, tot i que exhibeix un espanyolisme tan desacomplexat com el d'Albert Rivera. Però té molts enemics dins del mateix socialisme català, i la seva entrada en escena propiciaria, en aquest cas sí, la fugida dels anomenats catalanistes . De tota manera, no cal que perdem el temps en elucubracions: la mateixa Chacón sembla haver decidit que el PSC no té remei, i com que no vol que el plet sobiranista perjudiqui la seva carrera, ha decidit marxar un any a Miami i esperar el desgast de Rubalcaba al PSOE. Tenint en compte tot el que sembla que ha de passar a Catalunya el 2014, sorprèn que l'exministra vulgui inhibir-se'n. Si estigués tan interessada a evitar el trencament entre Catalunya i Espanya, tindria clar el seu lloc. Dóna la batalla per perduda, o per guanyada?
LA GENT. En condicions normals, la tripleta Chacón-Camacho-Rivera podria donar molta guerra a l'independentisme. Però la primera se'n va; la segona, espieta espiada, té plom a les ales (excuso parlar de Bárcenas), i el tercer no té prou força al darrere. L'unionisme com a bloc electoral sembla una quimera. Cal dir, però, que el sobiranisme presenta també esquerdes preocupants. ERC no s'acaba de refiar de CiU, especialment de l'entorn del president Mas; del psicodrama d'Unió i Convergència, no cal parlar-ne més, i les relacions entre Junqueras i els líders d'Iniciativa han empitjorat de manera dràstica en els últims mesos. La majoria sobiranista al Parlament és contundent, però poc operativa. Costa no dubtar de la seva solidesa quan arribi l'hora de la veritat. Per sort, l'independentisme té un roc a la faixa, que és la gent, la mobilització popular, que no decau malgrat totes les excuses que tindria per desinflar-se. El poder del sobiranisme popular, que desborda els límits de la política partidària, és el gran motor del país, pren la paraula quan els polítics no saben què dir ni què fer. I a Madrid, ciutat de despatxos, lobis i salonets, continuen sense fer-se'n a la idea.
