El papa Francesc ha contestat una entrevista en exclusiva al diari La Vanguardia, on -que fort, Antònia- expressa les seves reticències a la independència. Això del procés fa que uns i altres aprofitem qualsevol ésser rellevant per fer-li la pregunta de manera que contesti el que ens fa il·lusió. “¿No li sembla que els pobles tenen dret a votar i a expressar la seva voluntat democràticament a les urnes?” és la plantilla perquè et contestin “Sí”. En canvi, si preguntes “¿Li sembla legítim que el president de la regió més rica d’Espanya decideixi independitzar-se d’Espanya per no haver de practicar la solidaritat amb les regions pobres?” t’assegures un “No”. Si la cosa no surt com esperaves, simplement no ho publiques.
El cas és que, en aquesta entrevista, el Papa diu això: “Hi ha pobles amb cultures tan diverses que ni amb cola es podien enganxar. El cas iugoslau és molt clar, però jo em pregunto si és tan clar en altres casos, en altres pobles que fins ara han estat junts”. I afegeix: “Cal estudiar cas per cas. Escòcia, la Padània, Catalunya. Hi haurà casos que seran justos i casos que no seran justos”.
Si la raó per la qual t’has d’independitzar és la “diversitat de cultures” val més plegar. A tot arreu n’hi ha, de diversitat de cultures. Avui en dia, ser iguals o ser diferents depèn, exclusivament, de sentir-s’hi o no. Jo em sento igual i diferent que els xinesos, els suecs, els andalusos i els extremenys. Em sembla que els escocesos són molt més semblants als anglesos que els protestants alemanys als seus compatriotes catòlics. Les dones catalanes i les dones monegasques probablement s’assemblen més entre elles que un madrileny a una madrilenya. La independència, com l’enamorament, és més aviat un sentiment intangible i impossible de ser estudiat amb paràmetres estadístics. Com la fe en Déu, vaja.
