Publicitat
Publicitat

Retallar sense organitzar, no

Diu la saviesa popular: d'on no n'hi ha, no en raja. Així estan les finances de la Generalitat. Davant del panorama, el millor d'Artur Mas és la determinació a explicar la veritat. És segurament el polític que parla més clar. Es planta davant les càmeres i diu: estem fotuts. Ens en sortirem si treballem bé, però estem fotuts. Ho diu amb un to que no defuig el dramatisme, mentre empunya les tisores amb les dues mans, com fan els jardiners quan han de reduir la massa vegetal desbordada a dimensions plausibles. Esclar que el que cau de les branques, avui i a Catalunya, són prestacions de serveis bàsics, però Artur Mas està reduint els serveis socials a la mida que Catalunya pot pagar. Ho diu ell mateix: incrementar l'espiral del deute fóra suïcida, perquè arribaria un punt que tota la riquesa que produïm seria per pagar els interessos, una mica com passa, o passava, en els països sud-americans presoners dels préstecs de l'FMI: treballaven pels banquers universals que, alhora, els posaven deures i els dirigien l'economia. Catalunya no és un país en vies de desenvolupament, però és un país menat des d'Espanya (que diu quant s'ha de retallar), que ha de pagar la despesa d'onze comunitats autònomes i que no rep de l'Estat els diners que se li deuen.

Davant dels retalls pesants i concrets, el tripartit virtual d'esquerra ha posat la demagògia en el cel. Com si l'experiència de treballar plegats no hagués desorientat els seus electors, que per alguna raó els van castigar a les urnes. Continuen demostrant que, al marge dels objectius nacionals de cadascú, cada cop més oposats, s'entenen bé en el terreny ideològic. És interessant aquesta entesa, perquè serveix per posar en evidència un dels tòpics de la doctrina de l'esquerra convencional. I dic convencional perquè segueixo creient que és a l'esquerra on nia el progrés i, per tant, on més i millor s'haurien de revisar les pautes de funcionament social (i nacional) per tal de construir una realitat més justa i alhora més exigent per tothom.

El tòpic és que els serveis socials necessiten sempre "més recursos". Davant de qualsevol fracàs, de qualsevol problema, els corifeus reclamen "més recursos", sigui l'ensenyament, sigui la sanitat. Deixo de banda els serveis de cobertura social perquè és obvi que, si la pobresa creix com està creixent a Catalunya, calen més recursos per pal·liar-ne els efectes. El cas és que no se sol analitzar l'efecte que aquests recursos tenen sobre la realitat. El que no es qüestiona, no es qüestiona. A Catalunya s'estaven llençant, literalment llençant, molts diners, però com que era "correcte" gastar-los en aquests sectors, ningú no deia ni piu. És com les prebendes que els diputats s'atorguen a ells mateixos: esclar que han de viatjar en primera!, esclar que els diputats que viuen a Barcelona han de cobrar dietes per anar al Parlament del Parc de la Ciutadella!

Fer funcionar els quiròfans a les tardes era una excel·lent manera d'optimitzar-los, però el preu del treball no estava inclòs en el sou: es pagava a part, hora a hora. Eren útils, però caríssims. Per això, quan s'han aprimat les vaques s'han tancat, cosa que serà un problema real per a les llistes d'espera. Potser el conseller Ruiz no és la persona més sensible per dissenyar retallades, i és possible que els mateixos hospitals estiguin fent retallades contundents i destraleres com a forma de protesta. Però si resulta que els catalans van més a l'hospital que l'europeu mitjà, la solució no és fer més hospitals, sinó reorganitzar l'atenció primària. O educar els catalans.

La famosa sisena hora de l'escola pública no era, a diferència de la concertada, lectiva. Així ho van voler els sindicats. I, quan van negociar, van aconseguir que els mestres habituals fessin dues hores lectives menys per setmana. Aquesta hora extra va comportar contractar 6.000 mestres, o més! Retallar significarà perdre qualitat de moment, però qui sap si és l'oportunitat d'acabar amb un sistema insaciable.

Aquest és el punt que trobo a faltar en el discurs i l'acció del govern. Hi és el rigor en la retallada, però no el criteri de reorganitzar amb coherència els serveis públics perquè siguin eficients. Podem anar a l'excel·lència per un camí que no sigui l'abundància: podem anar-hi per l'exigència. Això també requereix valor i determinació, perquè és tocar matèria sensible. El sistema ha funcionat, en general, afegint-hi personal i afegint-hi burocràcia, mentre els usuaris -bon tros aviciats- exigien més prestacions, més gratuïtat, més contemplacions. En un mot, més recursos: això, dit així, ho compra tothom. Redreçar aquest model, per situar-lo en paràmetres europeus, pot ser una tasca titànica. I fóra bo que hi participessin els professionals implicats -avui desestimulats per les dificultats que plantegen les retallades- i els sindicats, que haurien de ser agents de progrés i no pantalles corporatives refractàries als canvis. No estic parlant, entenguem-nos, de reduir personal, sinó de frenar el creixement exponencial i fer, com diu el lema oficial, "més amb menys". Segurament en sortiria una societat més adulta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT