El conflicte de la Barceloneta podria llegir-se com una manifestació més de la resistència a la modernitat per part d’una població aferrada al passat, com el que va representar, per exemple, la destrucció de fàbriques de vapor per part d’obrers manuals al segle XIX, o el que representa avui en dia l’oposició a certes infraestructures com el Quart Cinturó de Barcelona o els cementiris radioactius. En definitiva, unes actituds comprensibles però egoistes, i que convé que siguin derrotades perquè la col·lectivitat segueixi prosperant.
El conflicte de la Barceloneta podria llegir-se d’aquesta manera, però no s’ha de llegir d’aquesta manera. Per dos motius.
En primer lloc, perquè s’oposa a una transformació urbana que és il·legítima.
Quan l’alcalde Maragall va dissenyar la transformació de Barcelona, ho va fer exposant la seva visió d’una ciutat oberta al mar, capaç d’organitzar uns Jocs Olímpics i que recuperés el lideratge en fires i congressos. No tothom en va aplaudir totes les facetes; per posar-ne dos exemples, els hotelers es van oposar a l’augment de llicències i molts van qüestionar la realització de les vies ràpides planejades per Porcioles i que els socialistes s’havien compromès a oblidar definitivament. No obstant això, l’electorat va donar suport a la materialització d’aquella visió.
Ara Barcelona està experimentant una transformació més profunda perquè afecta l’essència de la ciutat: la composició del seu veïnat i l’ús dels espais públics. Barris sencers estan especialitzant-se en l’atenció a un turisme que exigeix poder fer gatzara a les nits i que és incompatible, per tant, amb uns veïns que tinguin un horari laboral normal. Aquesta transformació suposa un trencament amb la tradició urbanística de la ciutat, que ha apostat per la preservació de barris on es pugui viure, treballar i comprar, defugint els barris especialitzats (com ho són els downtowns, per exemple).
Aquesta segona transformació pot agradar o no, però és il·legítima perquè mai ningú no l’ha proposada a la ciutadania; cap candidat a alcalde no ha presentat mai un programa electoral que descrigués res semblant al que està tenint lloc. De fet, ara mateix no sabem fins on pensa portar aquest procés l’Ajuntament de Barcelona; segurament perquè tampoc no ho sap.
Però és que, a més, s’està imposant als ciutadans un sacrifici estèril, perquè contràriament al que se’ns vol fer creure, aquest turisme no crea riquesa col·lectiva, sinó que la destrueix.
No hi ha cap mena de dubte que, des del punt de vista econòmic, el turisme és una benedicció, però tampoc no n’hi hauria d’haver en el fet que mal gestionat pot esdevenir una calamitat. Se’ns bombardeja contínuament amb dades sobre la despesa que fan els turistes com si fos una mesura de l’aportació al nostre benestar material. En aquest camp, polítics, pretesos especialistes i periodistes confonen sistemàticament els augments de PIB que sens dubte representa qualsevol turista addicional amb augments del PIB per càpita, que és la mesura de la creació de riquesa, i les dades indiquen que cert turisme no està contribuint a l’augment del PIB per càpita perquè genera més immigrants (denominador) que valor afegit (numerador).
D’altra banda, el turisme de borratxera està destruint el prestigi de Barcelona com a ciutat identificada amb la ciència, la tecnologia i els negocis que tant ha costat de construir. L’Ajuntament de Barcelona pretén que és compatible una imatge de la ciutat que s’identifiqui simultàniament amb Magaluf i amb San Francisco, amb la sangria i amb la formalitat, i això és simplement ridícul.
Una última consideració en relació a l’article que publicava en aquestes pàgines el professor Jordi Maluquer ( Turisme, motor essencial de l’economia, 27/08/2014), i en què qualificava d’“equivocada”, “infundada” i “mal documentada” la meva crítica al “fenomen turístic”. L’únic argument que hi exposava era que la balança comercial de Catalunya amb la resta del món ha estat sistemàticament desequilibrada i que des de fa seixanta-cinc anys només l’entrada de diners aportats pel turisme ens ha permès comprar el que hem necessitat. És un argument xocant; és com si algú justifiqués la MAT perquè l’electricitat ens és necessària, o pretengués liquidar el sempitern debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Heathrow adduint que sense aviació la Gran Bretanya estaria aïllada. El que ha de debatre la societat catalana no és turisme sí o turisme no, sinó quina mena de turisme, i al que té dret és a quelcom que mai ni cap govern ni cap acadèmic li ha proporcionat: l’anàlisi seriosa de costos i beneficis de cada segment del turisme.
