L’anomenat afer Galinsoga és prou conegut, però està bé recordar-lo de tant en tant. Luis Martínez de Galinsoga (1891-1967) va ser un periodista que feia gala de les seves conviccions franquistes: havia desembocat a la Falange després d’haver passat, en la seva joventut, per diaris com l’ Heraldo de Aragón o l’ Abc, del qual va arribar a ser director. En reconeixement als serveis prestats, el molt sinistre Ramón Serrano Súñer el va nomenar digitalment director d’un diari anomenat La Vanguardia ( La Vanguardia Española, segons se li va indicar al comte de Godó des del triomfant règim franquista). Corria l’any 1939 i a Martínez el Facha, més conegut com a Galinsoga, li esperava un còmode futur com a director de la gran capçalera periodística catalana: seria director de La Vanguardia Española fins al 1960, acomplint sempre amb tota lleialtat la tasca que li havia encomanat Serrano Súñer: “ Procurar, por encima de todo, castellanizar la publicación, para evitar que parezca regionalista ”. Pot semblar-ho, però no ens inventem res.
Un dia del 1959, el bo d’en Galinsoga, com tenia per costum, va assistir a missa. Era home de missa diària, no cal ni dir-ho. I quina sorpresa va tenir quan es va trobar que el sermó era predicat en català: era un diumenge, i els diumenges es deien quatre misses en castellà i dues en català (la litúrgia es feia en llatí).
Al gran Galinsoga, aquell atreviment li va semblar intolerable. Va anar de pet a la sagristia i va muntar un ciri (mai més ben dit) sobre aquell incident. Es veu que se li va escalfar la boca i va arribar a dir, dins la Casa del Senyor, que “el señor cura y todos sus feligreses son una mierda ”. No satisfet amb això, a la sortida del temple va ampliar la panoràmica i va proferir la frase que l’ha fet passar a la posteritat: “ Todos los catalanes son una mierda ”. Aquestes paraules varen generar una forta contestació popular encapçalada per un tal Jordi Pujol i Soley, que va acabar a la presó per antifranquista i que ara té algun fill en risc d’ingressar a la garjola per motius lleugerament diferents.
Fins i tot en temps del franquisme, la frase de Galinsoga va sonar massa estrepitosa: el nostre home va ser retirat de la direcció de La Vanguardia i rellevat per un altre prestigiós periodista anomenat Manuel Aznar, que amb el temps acabaria essent avi d’un cert president del govern espanyol, que en la seva joventut escrivia articles contra la Constitució precisament a l’Heraldo de Aragón. A Galinsoga, tanmateix, només se li pot retreure haver dit en públic el que sentia. Més de cinquanta anys després, la seva docta opinió sobre els catalans segueix perfectament viva entre els governants d’Espanya i els seus mitjans de comunicació afins. Ni Billy Wilder a Primera plana hauria desenvolupat un argument sobre el periodisme tan mesquí i risible com aquest. Vist en perspectiva, Luis Martínez de Galinsoga va ser un avançat al seu temps. I va iniciar una síndrome que en els nostres dies coneix un rebrot inusualment virulent.
