Publicitat
Publicitat

Uh, oh, no tinc por / El 'new normal'

Uh, oh, no tinc por

Ara fa quinze dies l'Estadi Lluís Companys va omplir-se de gom a gom amb la festa del Club Super3. El moment apoteòsic va ser quan els nens, amb els seus crits "Uh, oh, no tinc por", van desarmar l'exercit de fantasmes del Senyor Pla, l'únic personatge dolent de la colla. Corre la brama que una associació d'empresaris, a mitja crisi, va fer arribar la seva queixa a TV3 perquè l'únic malvat dels súpers, que atemoreix els nens, és aquest Senyor Pla, sorrut i malhumorat, que resulta que és empresari. Lamentaven que, subliminarment, des de petits, la mainada del país associés l'empresari al dimoni dels nostres temps. Potser se l'agafen amb paper de fumar, però és una evidència que l'etiqueta d'empresari no té prestigi. Ja en temps dels còmics, sovint apareixia el patró de l'home gras, ric i malparit que oprimia el treballador pobre.

L'empresari, que en aquesta crisi ningú assenyala com a culpable, continua tenint molt mala fama. Tant se val que en comptes de benefici tingui pèrdues, tant se val que en comptes de somiar com millorar l'empresa ara estigui somiant com vendre-se-la. Els empresaris -és injust generalitzar- ja no són aquells homes amb barret de copa i cigar. El mateix Perich va versionar el Principi de Períquides, que deia: "Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu experimenta una empenta cap amunt igual al nombre de treballadors que acomiadi". No conec cap empresari que li agradi despatxar ningú. Malament rai si en comptes d'agafar gent n'ha d'anar traient. Posar bastons a les rodes als empresaris, com s'està fent des de tants àmbits, és penalitzar la il·lusió, estancar la productivitat, impedir la reactivació, condemnar el cercle econòmic i conduir el país al penya-segat. Però és tan agraït alimentar el clixé…

El 'new normal'

Em sabrà greu, amb aquesta peça, decebre Salvador Cardús, a qui admiro intel·lectualment, envejo dialècticament i agraeixo els bons consells professionals que em va donar en una altra etapa professional. Aquest dimarts, en aquesta contraportada, en l'article "Ara toca fer por" Cardús assegurava que, avui, només és creïble la notícia apocalíptica. És veritat que, si consumeixes mitjans, la castració de l'optimisme és pràcticament absoluta. Però, més enllà del ritornello de diaris i ràdios, la realitat és que en cercles econòmics no es descriu un panorama millor. En grans empreses, als directius d'àrees de responsabilitat se'ls està convidant a seminaris per parlar-los del new normal. Se'ls explica que la crisi ha obligat empreses i consumidors a passar amb menys perquè la vida i els negocis ja no tornaran a ser com eren.

La crisi és passatgera però la situació actual ha vingut per quedar-se. És normal que, el 2011, ens servim de les noves tecnologies i que tinguem accés, per exemple, a tota la música, gairebé de franc. Això ja ho tenim i conviu amb nosaltres. Però també quedaran com a normals les situacions que ens pensàvem que se n'anirien quan passés aquest dramàtic tràngol de la depressió econòmica. I no. L'excepció es converteix en regla i no té data de caducitat. El nou escenari és aquí i -diuen- hi serà per tota una generació. L'accés al crèdit continuarà sent limitat, les hipoteques no ens donaran mai més pel 80% del preu del pis i les retallades seguiran escapçant l'estàndard de benestar. Entenc que el new normalés acostumar-se/conformar-se a viure en el nou context. El que dia passa, any empeny. El fes-te fotre. I això, per més que ens vulguin engalipar en campanya electoral, no ho arregla ni Rajoy.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT