OPACS. Demanar claredat i transparència a la classe política no és només una moda -que també- sinó una necessitat ineludible, ara que sabem fins a quin punt la transició política a Catalunya i a Espanya s’ha nodrit i s’ha consolidat a base de silencis, mitges paraules, xiuxiueigs i sobreentesos. Encara recordo els elogis que rebia l’expresident Jordi Pujol quan, fent el seu millor paper -el d’estadista disfressat de menestral- tancava discussions importants amb l’enigmàtica divisa “Aquest mal no vol soroll”. En aquell punt tots callàvem, esclar, perquè havíem assumit que el debat públic, entès com a xivarri, era perjudicial i no deixava pensar ni actuar els savis elegits, els que sabien què fer i què dir. Però ara ja hem après que la discreció era una manera agradable de crear opacitat, i que al darrere s’hi amagava de tot i força: una saludable prudència, en alguns casos; però també peresa, doble joc, incompetència i/o comportaments delictius.
ASTÚCIA. En això que anomenem el procés, la discreció dels últims dos anys ha amagat, pretesament, una altra cosa: l’astúcia. La unitat d’acció del bloc sobiranista semblava indicar que tots els imponderables estaven previstos. La incertesa dels més escèptics era blasmada com una mostra de derrotisme, gairebé de traïdoria. Els dirigents pro consulta, a base d’explicar amb la boca petita que “tot està previst” i que “no es poden donar pistes al govern espanyol”, ens van convèncer que els silencis no eren producte de la ignorància, sinó de la murrieria. El president Mas, reivindicant el valor de l’astúcia, i firmant amb tanta solemnitat el decret de convocatòria de la consulta, va estendre la convicció que al barret hi tenia un conill o dos. Per això, la suspensió del 9-N sense conflicte previ amb l’Estat ha deixat molts desencantats pel camí. I ara que se’ns presenta el següent repte -unes eleccions plebiscitàries-és normal que la gent exigeixi més claredat. Aquest mal, definitivament, no vol silenci.
RISCOS. La claredat vol dir assumir riscos. Vol dir posicionar-se sobre totes les qüestions clau, sense pensar en les conseqüències demoscòpiques. En un cert temps, la vaguetat puntuava a Catalunya; d’aquí provenen les grans majories de CiU i PSC. Però ara la indefinició és més aviat un llast. I això val per a tothom. La gent d’Unió i ICV, per exemple, han de tenir clara una cosa: molta gent a Catalunya no està disposada a votar un partit que no sàpiga si vol o no vol la independència. El president Mas ha de tenir present que un programa independentista deixa de ser-ho si ho fia tot al diàleg amb l’Estat. I, finalment, Oriol Junqueras ha d’assumir que una declaració unilateral d’independència, sense tenir notícia dels mitjans que l’han de fer possible, no passa de ser un brindis al sol.
En resum. Qui vulgui governar Catalunya ha d’explicar fil per randa com seran els primers 100 dies de la seva gestió. Sense angles morts ni asos a la màniga. Venim d’un silenci -com deia en Raimon- antic i molt llarg. Ara és l’hora de les paraules transparents, de la política adulta, de la veritat.
