Pot semblar un comentari extemporani, però no hi ha res com tenir animals a casa. Jo tinc l’honor de conviure amb un gat i un gos: el cànid es diu Cooper, i el felí, òbviament, es diu Mitchum. Ells ignoren que fan honor a dos dels més importants actors del Hollywood clàssic, però igualment s’acosten quan els crido pel seu nom.
En Cooper i en Mitchum, com ja he dit, són un gat i un gos. Això els hauria de condemnar a una existència d’hostilitat mútua, però no és així. El gos Cooper, que no pertany a cap raça definida, pesa trenta-dos quilos. El gat Mitchum, que també és bord, en deu pesar menys de tres. Com poden veure, aquí hi ha un desequilibri de forces.
Però passa una cosa. A pesar de la seva desigualtat, en Cooper i en Mitchum han crescut junts, i encara són joves. Tenen uns vuits mesos cadascun, cosa que els conserva encara en la categoria de cadells. D’en Cooper, a Mallorca, en diríem que és un quissonot. D’en Mitchum, que és un mixo.
I tanmateix tenen les seves coses. En Cooper no pot resistir la temptació de fer-li la punyeta a en Mitchum, sobretot als matins. Han passat la nit plegats, però al matí hi ha una certa alegria que fa que necessitin perseguir-se i jugar. No es defugen, al contrari: es busquen l’un a l’altre. Volen estar junts, ni que sigui per fer-se la vida impossible.
Però abans que tot això, volen estar amb el seu amo, que en aquest cas és un servidor de vostès. Quan m’aixeco del llit, ells ja estan a punt per dir-me bon dia i per celebrar que tornarem a passar una nova jornada junts. Un lladra, l’altre miola, i tots dos estan contents. Pel simple fet de veure’m.
S’ha de ser ser molt honest per ser tan honest com un animal. Podem pensar que són primaris, però l’únic que són és transparents. Darrere de les seves mirades, tan transparents, només hi ha bondat i gratitud. Estimen i volen ser estimats, com tots nosaltres. És més, en contra del que nosaltres pensem, un gat i un gos (un ca i un moix, com en diem a Mallorca) saben conviure i estimar-se a la seva manera.
A diferència de nosaltres ells no saben mentir, cosa que ens situa en un punt clarament inferior de l’escala evolutiva. En la meva pròxima reencarnació voldria ser en Cooper o en Mitchum, i no per dur a terme proeses a Hollywood. En tindria prou de perseguir alguna papallona, com fan el meu gat i el meu gos. En tindria prou d’agrair cada dia el fet de ser vius, com fan ells. En tindria més que a bastament de ser tan bondadós, lleial, decidit i alegre com els animals que ens envolten. No posen condicions, i ho donen tot a canvi de res. Són innocents, però no ingenus. Des de la seva condició aparentment primària, ens donen moltes lliçons. No ens creguem tan intel·ligents: a en Cooper li agrada Bach; i a en Mitchum, Erik Satie. No es pot dir el mateix de la majoria dels dirigents polítics. Podem aprendre molt més d’un gat i un gos que de molts personatges honorables que surten cada dia als mitjans. Jo em miro els meus cada dia amb més curiositat, i respecte.
