La llarguíssima crisi econòmica, el desprestigi d’un règim polític impregnat d’amiguisme i corrupció, i el secessionisme català constitueixen reptes formidables per a l’estat espanyol. La resposta de les forces del sistema es limita, per part del PP, a accentuar la recentralització per la via reglamentària i l’ofec pressupostari, i, per part del PSOE, a proposar una reforma de la Constitució que a base d’ambigüitat pretén satisfer els catalans sense ferir a ningú. Els editorialistes internacionals clamen per una reforma institucional com l’única via per salvar la integritat de l’Estat, i bona part de l’opinió pública espanyola (que manifesta la seva intenció de votar forces antisistema) exigeix un projecte real de regeneració democràtica. Com és possible que des del sistema encara no s’hagi articulat una proposta atractiva per a tots els espanyols?
Totes les institucions tenen la seva cultura, i la de l’estat espanyol, segurament perquè està dominat per alts funcionaris, és arrogant i reglamentista: la realitat es modela des de les institucions, que són inamovibles. L’arrogància és una de les raons que expliquen per què, malgrat la terrible situació financera, els pressupostos del 2015 segueixen insistint en una extravagant xarxa d’AVE i també per què es va prendre la precipitada decisió de repatriar els dos sacerdots infectats d’Ebola: es tractava de dues accions públiques susceptibles -als ulls d’aquells alts funcionaris- de millorar el malmès prestigi de l’Estat.
En el passat, el que ha obligat l’Estat a mutar per adaptar-se a la realitat han estat crisis financeres agudes: la incapacitat de pagar les importacions de petroli o de col·locar el deute públic. Una crisi d’aquesta naturalesa va convèncer Franco que calia substituir els falangistes i el seu intervencionisme tronat i corrupte per tecnòcrates modernitzadors i, en definitiva, capitalistes (1959); i les crisis del petroli dels setanta van forçar el règim franquista a homologar-se definitivament a Europa. Tots els governants de la Segona Restauració excepte Aznar han viscut pendents “dels mercats”, que els han forçat a prendre mesures a contracor; l’últim, Rajoy, que ha apujat uns impostos que havia promès abaixar en comprovar que la prima de risc no saludava la seva elecció amb una caiguda, sinó que continuava pujant. Cap d’ells, però, no s’ha vist obligat a qüestionar el model polític de la Transició.
En aquest moment, la posició d’Espanya és molt fràgil perquè té un deute enorme que l’obliga a un continu refinançament i perquè ha de trobar compradors per a les noves emissions que financen el dèficit públic, que encara és molt gran (uns 60.000 milions d’euros enguany). La feble recuperació espanyola, en la mesura que es fonamenta parcialment en el consum, està fent augmentar les importacions i obligant també a endeutar-nos per pagar-les. No obstant això, els mercats financers manifesten confiança en Espanya: exigeixen al deute públic espanyol un rendiment molt baix i inferior al d’Itàlia, al de Portugal i, per descomptat, al de Grècia. Mentre aquesta situació es mantingui, és molt improbable que els gestors de l’estat espanyol es moguin, per molts editorials que llegeixin demanant una solució política al “problema català” o per molts manifestants que protestin de la corrupció o de qualsevol altra cosa.
Tanmateix, en les últimes setmanes els mercats financers han mostrat algun símptoma de nerviosisme, particularment en relació amb el tema català. El dia 29 passat el banc d’inversions Morgan Stanley atribuïa una probabilitat del 20% a la independència de Catalunya. L’endemà, l’agència de valoració Fitch col·locava el deute de la Generalitat en “perspectiva negativa” a causa de les tensions entre Catalunya i l’Estat que augurava per als següents “sis mesos”. Finalment, el dia 7 l’agència Reuters destacava que la “volatilitat” (que reflecteix el nerviosisme dels operadors) del deute espanyol s’havia disparat des de principis de setembre i s’havia col·locat, per primera vegada, per sobre de la dels altres tres països mediterranis, i especulava que “la volatilitat relacionada amb Catalunya podia portar a la venda massiva de deute públic espanyol”.
És impossible preveure com reaccionaran els mercats de deute espanyol a les notícies que vagi generant la convulsa política espanyola, però sí que sabem dues coses: que els mercats financers són ciclotímics (reaccionen de cop i exageradament), i que si un dia perden la confiança en l’estat espanyol, el govern de torn es veurà obligat a prendre mesures dràstiques per calmar-los. Aquest dia pot estar arribant.
