Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Un diumenge sense futbol

Hi ha professionals que tenen molta sort. Els futbolistes, per exemple. Els futbolistes marquen un gol i cent mil persones embogides els aclamen: "Meeessiii!", i els rivals es queden esperant per tornar a fer la sacada, i la gent: "Inieeesta!" I els cantants d'òpera? Canten l'ària i el teatre s'enfonsa: "Bravooo!" I la funció no pot continuar perquè el públic no calla, i el tenor continua a terra amb la daga de mentida clavada a l'esquena i va sentint "bravooo!", i el director mira l'orquestra i els fa una ganyota: "Esperem". I el tenor pensa: "Que es fotin el director i la soprano…" Fins que hi ha un moment que es diu: "Potser que parin, que encara hauré de fer el bis…" I per si no n'ha tingut prou, quan acaba la representació i surten a saludar, la gent no només crida "bravooo!", sinó que pica de peus a terra presa del paroxisme, i comencen a ploure paperets del cel, com si John Glenn tornés d'orbitar, i el tenor allà sota entomant la seva addictiva dosi de glòria…

En canvi, això als escriptors no els passa. Acaben la novel·la sols, en silenci, o el que és pitjor, sentint els crits d'uns veïns aliens a com costa fer un canvi de joc argumental de quaranta metres o superar el ferri marcatge dels personatges que volen jugar tota la novel·la i no només uns capítols.

Pensava en aquestes coses, aquest diumenge sense futbol, mentre llegia Jo confesso , i em venien ganes d'aixecar-me a aplaudir una frase i d'ovacionar llargament l'autor després d'alguns punts i a part, i cridar "Cabréee!", i lamentava no poder-me abraçar amb els altres lectors, i entre tots no poder portar Jaume Cabré al Liceu, i ell, allà a terra, amb la daga de mentida clavada a l'esquena pensant "que es fotin els crítics i la indústria editorial anglosaxona…", i al final del llibre fer-lo sortir a la boca de l'escenari, a entomar una pluja de confeti amb tothom cridant "Jaaaume!", i que, per una vegada, no fos l'Aragall.

No és d'ara. Amb l' Eunuc i el Pamano em vaig exaltar igual. Aquell cop de puny, aquella esgarrifança que ens espera silent a les pàgines d'algun llibre escrit amb ofici em fa especialment feliç en aquesta època en què cal cridar per ser percebut.

Dilluns vaig entrevistar Jonathan Franzen, després d'haver-me reclòs durant una setmana dins l'univers nord-americà de les 799 pàgines de Llibertat , una novel·la que ha trigat anys a escriure, com Cabré. Si algunes línies d'aquestes obres tenen la força de la veritat revelada deu ser a causa d'aquesta llarga maceració en silenci. De fet, un dels personatges de Franzen lamenta: "Mai no podem seure i tenir una conversa sense interrupcions (…), només anem rebotant amunt i avall com boles de billar reaccionant al darrer estímul a l'atzar". (L'autor em va confessar que va estar a punt d'eliminar-ho quan la seva dona li va retreure: "Ja estàs editorialitzant una altra vegada".) I no és que Franzen visqui en una cova sense internet, però troba que és impossible explicar una història absorbent sense estar absorbit per la feina.

En una època de gran incertesa, "pensar clarament és el primer pas necessari cap a la regeneració" (G. Orwell), i l'exercici intel·lectual que ens regalen els escriptors que aconsegueixen fer art i ser entesos alhora és un balsàmic motiu de confiança en la capacitat dels éssers humans d'explicar-se i no autodestruir-se.

El calendari acordió

Després de l'avorriment de passar tot un cap de setmana sense poder veure partits de la Primera Divisió aviat ens arribarà l'empatx. El Barça jugarà un total de set partits durant les pròximes tres setmanes, cinc dels quals corresponents al campionat de Lliga i dos corresponents a la fase de grups de la Lliga de Campions contra els txecs del Viktoria Plzen, primer a Barcelona i després a Praga. I per cert... ¿què se n'ha fet d'aquella intenció d'avançar amb un mes d'antelació el dia i l'hora dels partits?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT