17/12/2012

La generació dels nens de Newtown

2 min
Un home abraça un nen en un petit homenatge a prop de l'escola de Newtown.

Un dels nens de sis anys supervivents del tiroteig de Newtown es va passar tot l'endemà amagant-se cada cop que sonava el timbre de casa, espantat perquè es pensava que el que trucava era l'assassí, que el venia a buscar per matar-lo. Quan els seus pares li van fer entendre que l'atacant també estava mort i que, per tant, mai més podria fer-li mal, ni a ell ni a ningú, el nen va preguntar: "¿Però al món hi ha més gent dolenta que pot venir a matar com aquest?"

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aprendre que les seguretats d'aquesta vida són tan relatives com una manta curta, i que els braços dels pares no sempre arriben a protegir-ho tot, forma part de l'aprenentatge que fem tots. El problema és quan hem d'entomar aquesta lliçó prematurament i traumàtica, com li ha passat a aquest nen de Connecticut, com els ha passat als milions de nens supervivents dels milers de desastres que han desfilat davant dels nostres ulls cada nit a l'hora de sopar, als telenotícies contemporanis.

Penso en aquests nens, i penso també en la infància que van tenir els nostres pares, avis i besavis, que els va tocar la Guerra Civil. Ells també estaven en edat de preguntar-se si al món hi ha més gent dolenta que els podia venir a matar, i la resposta que van rebre va ser expeditiva, dolorosíssima, com aquelles injeccions que ens aterrien de petits.

Després de la desgràcia, cadascú continua la vida com pot, segons les seves capacitats i el seu entorn, i les generacions que ens han precedit a Catalunya són honorables exemples de com, malgrat el cop horrible d'una guerra, hom es pot enamorar, estimar, perseverar, treballar durament, aixecar una família i un negoci i creure en paraules com tendresa i esperança . Sempre recordaré una conversa a El matí de Catalunya Ràdio amb el doctor Raimon Panikkar, a qui vaig intentar posar contra les cordes dialèctiques sobre la dificultat de recuperar-se de cops com quan a una criatura se li moren el pare i la mare. El doctor Panikkar em va corregir amb vehemència: "De cap manera. ¿Tan poca confiança tenim en la capacitat dels nostres fills que pensem que nosaltres els som imprescindibles i que no se' n sabran sortir?"

Els nens de Connecticut faran el seu propi aprenentatge, n'estic segur. Hauran d'acceptar que el catàleg de maldats humanes no es va acabar divendres amb la mort de l'assaltant. I se'n sortiran.

Però el que no acceptaran, i faran bé, és una resposta negativa a la pregunta que vindrà després, i és què fan els seus pares, què fa la societat, per prevenir que tragèdies com aquesta tornin a passar. Voldran saber si als americans els sembla més important el dret de portar armes i el negoci que hi ha al darrere que evitar bestieses com la de divendres. No acceptaran la fal·làcia que ells haurien estat més segurs si els seus mestres haguessin pogut portar una arma a l'aula per defensar-se. Qüestionaran la grandesa d'un país que va abolir l'esclavitud i va estendre els drets civils, però, en canvi, viu agenollat pel culte a les armes. Els americans haurien de tenir el coratge de renunciar a les armes. I si no ho fan ara, que ho faci la generació de Newtown que va néixer el 2005 i el 2006.

stats