INTERLOCUTORS. Diumenge passat, la líder de l’ANC, Carme Forcadell, feia una crida a la mobilització independentista i apel·lava, irònicament, a “la col·laboració de l’estat espanyol, que en aquests casos no ens falla mai”. Reiterava així una reflexió que sovinteja en cercles sobiranistes: cada mostra d’intemperància del govern espanyol genera més independentistes; per tant, si Rajoy no ens falla i impugna el nou 9-N, els partidaris de la secessió de Catalunya acumularan més capital polític, més arguments i més base popular. Divendres vaig escriure que, efectivament, les amenaces de Rajoy no fan més que donar consistència política a l’aposta alternativa de Mas, que és jurídicament molt feble. Però atiar les males puces del PP, posar en evidència els tics antidemocràtics de l’Estat, és una estratègia amb data de caducitat. Les queixes potser són del tot raonables, i poden ser útils en una fase d’acumulació de força, però si pensem a llarg termini, si l’objectiu no és ser independentistes, sinó independents, l’absència d’un interlocutor vàlid a Madrid és una llosa enorme.
ESTRALLS. “Tenim una oportunitat real de ser independents”, va dir el president Mas a l’entrevista amb Antoni Bassas. Va dir també una altra cosa: “No tinc cap confiança en l’Estat”. El fet que la carpeta catalana del govern espanyol estigui en mans de Jorge Fernández Díaz i la UDEF, i no d’algú amb una mica de sentit polític, és una altra llosa, perquè crea un fossat entre dues administracions condemnades a seure a la mateixa taula tard o d’hora. L’oportunitat de ser independents no estarà més a prop, sinó més lluny, mentre a Espanya no hi hagi ningú que accepti la realitat del procés català i la necessitat de donar-hi una sortida en què els estralls siguin els mínims possibles, tant per una banda com per l’altra. No estic parlant de cap tercera via, per molt legítima que sigui; parlo d’un itinerari polític que, si la majoria dels catalans ho vol, ha de significar la transferència pactada de sobirania d’un subjecte polític real -Espanya- a un altre que, de moment, no té altra força que un govern autònom, pràcticament intervingut -Catalunya-. Segur que el bloc sobiranista té al cap eines i estratègies per fer que el mandat democràtic dels ciutadans s’imposi, però si no hi ha cap via de diàleg amb l’Estat tot serà més llarg, més costós i més incert.
TERCERA VIA. Malgrat tot, la rigidesa del PP perjudica, sobretot, els partidaris de l’unionisme, que a falta d’arguments han de recórrer a l’exabrupte; i també els promotors de les terceres vies, que no poden oferir res més que fum, o bé el retorn a rovellades versions del peix al cove, com si encara fóssim al 2005. El problema en el relat d’un Iceta o un Duran és, primer: continuen pensant que el futur de Catalunya està al Congrés de Diputats, la qual cosa ja no els manté en el centre de l’escenari, sinó en l’univers mental d’Albert Rivera. I segon: si fossin una mica sincers, Duran i Iceta admetrien que una tercera via de veritat és impossible si Catalunya no obté prèviament la consideració i les capacitats d’un subjecte polític i jurídic. Aquest és l’ordre correcte de les coses, si tens una vocació federal o confederal, sempre que aquesta vocació sigui sincera i no una mera maniobra de distracció.
