Publicitat
Publicitat

Una 'madame' segura i clara/En bona hora, Alfredo

Una 'madame' segura i clara

Apunt d'acabar el curs, arriba l'obra de la temporada. Madame Melville, la professora que en el cartell de l'obra pessiga el mugró del seu alumne, resulta que és una Clara Segura que fa, amb permís de l'Antígona i de l'Electra, el paper de la seva vida. Abans que s'apugi el teló del Teatre Borràs, pronostico que serà d'aquelles funcions que s'acaben amb el públic dret, aplaudint, extasiat per l'espectacle. I és que Clara Segura, a qui segurament tots teníem ja per una gran actriu, aquí tendeix a la sublimitat, dirigida per Àngel Llàcer i amb una obra que sembla escrita per al seu lluïment. Per arribar a aquesta Madame Melville, emotiva en el dubte, convincent en la passió, segura en el sexe i clara en el discurs, abans hi ha d'haver hagut bagatge, pòsit i trajectòria. Del Somni de Mozart al Somni (d'una nit d'estiu) de Shakespeare. Del fregolisme histriònic de personatges estrambòtics al costat de Bruno Oro a les tragèdies de Sòfocles. Tot ha anat cisellant una actriu que, per si sola, ja arrossega espectadors al teatre. Potser la millor actriu és la que no es nota que ho és. Lluny de l'afectació de tanta gent que puja a un escenari, la naturalitat és, també, un segell de Clara Segura. A Porca Misèria , a Mar Adentro o en aquesta Madame que a tots ens hauria agradat tenir per professora quan teníem quinze anys.

En dues ocasions, totes dues en temps d'adolescència, m'he enganxat a una obra de teatre. Tant a Glups de Dagoll Dagom com al Cyrano del Flotats hi vaig anar sis vegades i, vint anys després, encara les podria recitar de memòria. De Madame Melville n'he vist un assaig general, no faltaré a l'estrena i ja he comprat entrades per anar duent amics al Teatre Borràs.

Madame Segura, als seus peus.

En bona hora, Alfredo

És fill de pilot d'Iberia però té pànic a volar. Corria els 100 metres en 10,9 segons com a atleta del Celta de Vigo però ara es prepara per a una cursa de fons. Fa tres mesos, Alfredo Pérez Rubalcaba, vicepresident espanyol, ministre de l'Interior i portaveu del govern de Zapatero, era a l'UCI per una afecció urinària, segons la versió oficial. Ara, ves per on, és el salvador designat per intentar fer el boca a boca al socialisme a pocs mesos de la majoria absoluta del PP.

Quan ja tenia la carrera més que amortitzada, aquest polític calculador, estrateg i jacobí, s'ha convertit en l'anti-Rajoy, en l'última esperança de mig Espanya i bona part de Catalunya. Ell mateix, ara fa un any, quan Juan José Millás li va fer un reportatge íntim -amb sabó i olis perfumats-, va confessar que havia pensat a retirar-se quan el PSOE va guanyar les eleccions, va dir que no aspirava a ser vicepresident i va assegurar que "a la Moncloa ja hi vaig ser, i no hi vull tornar". De cop i volta, ha esborrat Fernández de la Vega, ha jubilat Zapatero, ha enfonsat la seva amiga Chacón i, fent-se el desmenjat, com un heroi a contracor, malda per tornar a Palau. Deu ser l'encant d'un Rubalcaba que pot dir blanc mentre pensa negre, argumentar-ho amb retòrica bufada i quedar-se tan ample. És la virtut d'un bon comunicador perquè va ser professor de químiques i perquè en va aprendre molt en els últims anys del felipisme, quan les clavegueres de l'Estat li embrutaven la barba a cada roda de premsa.

Ara, exercint ja de candidat, assegura que té la solució per a la malmesa relació entre Catalunya i Espanya. En bona hora... Ha tingut cinc anys per donar la fórmula química i se l'ha guardat a la butxaca. Aquesta burra ja no l'hi comprem. Ni la versió oficial, ni la pirata.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT