Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

El millor de nosaltres

Dissabte passat a mitja tarda, fent cua a l'aeroport del Prat per pujar a un avió, tenim una mare i un pare, d'una quarantena llarga d'anys cadascun, amb el seu fill, que en deu tenir deu o onze. Carregada de bosses i revistes del cor, la mare va parlant pel mòbil amb algú que probablement és la seva, de mare: "Que sí, ya te he dicho que mañana venimos a comer" , diu mig arrossegant les paraules mentre el nen fa una mica el burro i el pare fulleja un diari esportiu. De sobte, la dona calla i, quan torna a parlar, la desídia del seu to de veu s'altera un instant: "¿Cómo dices? ¿Una central nuclear?" El pare continua amb el nas ficat dins les pàgines del diari esportiu, però el nen sí que ha parat esment a la pregunta de la mare i immediatament ha entrat en una gran agitació: "¿Una bomba nuclear? Mamá, mamá, ¿han tirado la bomba nuclear?" La mare li fa un gest amb una mà perquè calli, i això fa que li caigui a terra l'exemplar del Qué me dices! que du sota el braç. La veu de la dona recupera el to desganat: "Ah, pues no me había enterado de nada. Bueno, por la noche lo miro", diu, com si parlés de canviar una bombeta fosa. "Vale, hasta mañana", talla, mentre avança al ritme de la cua i se li entrebanca un peu amb la revista caiguda a terra, que es converteix en un garbuix de paper. "¿Es una bomba nuclear? Mamá, ¿és una bomba nuclear? ¡Jooo, mamá!" , insisteix el nen, com si fos ell el que estigués a punt d'explotar. Sense fer-li cas, la dona recull la revista de terra, la compon una mica i li diu al marit: "Dice que en Japón ha explotado una central nuclear por culpa del tsunami". L'home aixeca un moment els ulls del diari esportiu, es mira la dona i contesta: "Coño". Un minut més tard passen la porta d'embarcament i desapareixen finguer endins a la recerca dels seus seients, mentre el nen va cridant: "¡Una bomba atómica, una bomba atómica!" , i fa amb la boca un soroll que vol imitar el d'una gran explosió. En certa manera, em fa gràcia comprovar que a un nen d'ara el segueix intrigant la possibilitat del desastre nuclear. Quan un servidor tenia la seva edat, en plena guerra freda entre americans i russos, el tema ens aterria i ens fascinava.

Les grans catàstrofes -tant les naturals com les nuclears, i a condició que ens caiguin a una distància prou remota- tenen la propietat de treure momentàniament el personal del seu quotidià ensopiment vital i de despertar un vague sentiment d'empatia, no exactament amb les persones que en pateixen les conseqüències, sinó amb aquell nombre de víctimes que va augmentant de manera amenaçadora a cada butlletí informatiu, fins que s'estabilitza en una xifra que a tothom li sembla molt bèstia però que a la vegada resulta tranquil·litzadora perquè indica que el desastre ja ha passat i nosaltres érem lluny. Acompanyat de les frases de condol pertinents (en el cas del Japó, no podrem dir allò que sempre els toca el rebre als més pobres), d'aquest sentiment difús i episòdic en diem solidaritat. I quan es converteix en negoci, s'anomena cooperació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT