El dia que et vas lesionar per primera vegada jo era a Munic. Et vaig veure caminant amb crosses, trist, a la recepció de l’hotel on vivies. Dels catorze mesos que fa que ets al Bayern te n’has passat deu lesionat. Els que no som futbolistes no podem entendre com et deus sentir ara mateix.
Pep Guardiola, l’estiu del 2013, havia lluitat per fitxar-te. “O Thiago o ningú”, va dir. “O al Bayern o enlloc”, li vas contestar tu. Volies anar a Alemanya per jugar i per fer-te fort físicament. El 24 d’agost disputaves el teu primer partit de lliga amb el Bayern. I vas tenir la mala sort de trencar-te el turmell quan encara no havies ni trobat casa a Munic. Va ser el dia que et vaig veure a l’hotel. A sobre de la desgràcia, et devies sentir culpable per haver-li fallat al Pep i a l’equip que t’havia fitxat.
Fins al 23 de novembre no tornes a jugar i llavors sí que tens quatre mesos pletòrics -desembre, gener, febrer i març- per demostrar les teves qualitats i per ajudar el Bayern a guanyar el Mundial de clubs i la Bundesliga. Gols decisius, rècord de passades en un partit i els diaris alemanys que ja t’assenyalen com el nou líder de l’equip. Però el 29 de març arriba una segona lesió: esquinç del lligament lateral intern del genoll. Sis setmanes de baixa, diuen els metges. El 15 de maig, quan falten dos dies per tornar a l’equip, et tornes a trencar el mateix lligament en un entrenament. I aquest dimecres, tres dies abans de jugar el primer partit després de set mesos, una altra vegada la mateixa lesió.
“Per què sempre a mi?”, és el que has dit a la web del Bayern. La cultura de la culpa catòlica ens ha inculcat que tots els nostres actes tenen unes conseqüències. Per això, quan ens diagnostiquen una malaltia o, en el teu cas, quan et lesiones de gravetat per quarta vegada, el primer que ens preguntem és: “Per què jo?” Són preguntes que mai tenen resposta. Intentes buscar en el passat algun comportament erroni que justifiqui la ira dels déus contra tu. I si no hagués fet això? I si no hagués fet allò? Potser fins i tot has arribat a pensar què hauria passat si no haguessis marxat mai del Barça.
La realitat és que a la natura se n’hi enfot qui ets, on jugues i què has fet. Com diu Josep Pla: “La desgràcia és inexplicable i incomprensible. La naturalesa és indiferent. La desgràcia no ens ataca ni ens deixa d’atacar. Simplement existeix”.
P.D. Si la vida d’un futbolista és una muntanya russa emocional, aquest últim any i mig teu és el Dragon Khan. Tanta mala sort concentrada en l’únic jugador que Guardiola ha volgut a tots els seus equips: Barça B, Barça i Bayern de Munic. Des de Barcelona, molts ànims i molta força, Thiago.
