Publicitat
Publicitat

On són els defensors d'una estratègia de creixement?

Sempre va bé sortir del Regne Unit per tenir una perspectiva diferent dels problemes que afronta el centreesquerra. Per a algú com jo, que ha estat al nucli de presa de decisions durant molts anys de govern laborista i que ha treballat per a Gordon Brown del 2007 al 2010, quan ens precipitàvem a una derrota que ara, vist en perspectiva, semblava inevitable, és fàcil caure en alguns paranys a l'hora de diagnosticar en què ens hem equivocat.

Al Regne Unit tendim a pensar que el gran problema del centreesquerra és econòmic; que és, sobretot, un problema de política fiscal d'estratègia keynesiana. A grans trets, creiem que, en permetre que pugés el dèficit, vam reaccionar correctament davant la recessió, però després no vam saber respondre amb eficàcia als arguments de la dreta, que demanava una reducció del dèficit i mesures d'austeritat. El govern laborista no va defensar d'una manera convincent les mesures keynesianes i va esdevenir així vulnerable a les acusacions de generar un dèficit descontrolat, motivat per un creixement excessiu de la despesa pública, cosa que als ulls dels votants va minar la nostra credibilitat en matèria econòmica. Així doncs, la primera cosa que ha de fer ara el Partit Laborista és recuperar la credibilitat en el camp de l'economia.

Des d'aquesta perspectiva, és fàcil deduir que els mals resultats dels partits europeus de centreesquerra són el resultat d'un procés semblant. Però això no és pas veritat. En una trobada paneuropea de Policy Network organitzada fa poc a Madrid, en què es van debatre aquests temes, aviat es va posar clarament de manifest que la majoria de socialdemòcrates europeus no consideren que el seu principal problema sigui la seva competència en matèria econòmica. Els preocupa molt més la pujada del populisme, sobretot el de dretes. Un populisme que, al seu torn, se centra en qüestions relacionades amb la immigració, en la manca d'exigència de responsabilitats en les polítiques de benestar i, finalment, en la insuficient fermesa amb què es tracten les posicions de poder de les empreses i de les entitats financeres.

És cert que, d'aquests temes, també se'n parla al Regne Unit, però molta gent de centreesquerra creu que s'han de subordinar a les qüestions econòmiques. També em va cridar molt l'atenció el fet que els nostres col·legues europeus reunits a Madrid no semblessin gaire neguitejats per la necessitat d'una estratègia de creixement, i això sí que em preocupa molt. Al Regne Unit ens amoïna la possibilitat que la reducció del dèficit ofegui la incipient recuperació i, per tant, la perspectiva que aquesta recuperació no arribi a generar ocupació si no hi ha un creixement.

Però el debat econòmic del centreesquerra europeu sembla centrar-se en una micropolítica industrial d'incentius a l'oferta més que no pas en una macropolítica de reactivació. En part, això as deu al fet que les opcions dels membres de la zona euro són limitades. I, en el cas del PASOK a Grècia, del PSOE a Espanya i del PS de Portugal, la prioritat no pot ser cap altra que reduir el dèficit públic per mantenir els mercats a ratlla. En aquestes circumstàncies, les preocupacions sobre la manera de promoure el creixement econòmic ocupen un lloc secundari.

De tota manera, a mi això em va escandalitzar una mica. És comprensible que el keynesianisme no sigui viable en un determinat país, en especial per als membres de l'eurozona. També es lògic que, a curt termini, mantenir una bona qualificació creditícia sigui prioritari i passi davant d'altres problemes. Però, atès que la reactivació econòmica de la UE beneficia tot els membres i és la millor manera de reduir els dèficits i la desocupació, sens dubte que s'hi hauria de prestar més atenció.

Però on són els defensors d'una estratègia europea de creixement? On són les demandes d'una coordinació política entre els estats que permeti assolir un creixement a tot Europa? On són les pressions sobre Alemanya perquè esdevingui el motor del creixement?

I on són les propostes escrupolosament articulades del centreesquerra sobre els canvis de les normes que regeixen l'euro per evitar introduir en les polítiques una tendència deflacionista? ¿Donem suport al concepte de bons europeus suggerit pel president de l'Eurogrup, el primer ministre luxemburguès Jean-Claude Juncker? Què fem amb l'opinió de la cancellera alemanya, Angela Merkel, quan aconsella que els inversors en deute de l'Estat han d'assumir més riscos? ¿Comparteix el centreesquerra una mateixa posició davant aquests temes?

El mateix es pot dir de la micropolítica a escala europea. ¿Hem de recórrer als fons de cohesió i als estructurals per promoure el creixement? ¿Cal readaptar els ajuts estatals i les normes de competència per facilitar una política industrial més activa? Veiem un centreesquerra europeu molt menys deprimit i insegur que el de la Gran Bretanya, però també veiem un centreesquerra que aparentment ha perdut la confiança per presentar arguments en favor del creixement i, per tant, de polítiques que generin llocs de treball. És evident que aquesta situació ha de canviar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT