19/2: La “nova política” ha de viure dels gestos (antics)

La política de les coses, la dels fets i les accions, té molt poc marge: s’ha de moure dins de la cotilla del realisme, dels pressupostos, de les lleis, dels límits estrets del que és possible. En canvi la política dels gestos i de les paraules té un marge més gran: és de franc i permet marcar perfils molt diferenciats. Ho va entendre Zapatero, fins que se li va veure el llautó: va basar la seva política en el “talante” —allò dels “apoyaré”—, mentre que l’acció canviava ben poc. Ara aquesta dificultat l’han detectada els representats de l’autoproclamada “nova política” que han arribat a les institucions. S’han adonat que podrien donar ben poques alegries als seus votants en l’àmbit de les accions, mentre que en podrien donar unes quantes en el camp dels gestos i dels discursos: noms de carrers, premis i reconeixements, formats de festes, cavalcades i celebracions... Però això té un inconvenient: perquè els gestos i els discursos serveixin per a aquesta funció han de ser molt obvis, han d’estar pintats amb el pinzell més gruixut i amb pocs matisos. Han de ser gestos fàcils de llegir i, per tant, molt connotats, amb molts sobreentesos i molta història que els atorgui significat. És a dir, en altres paraules, molt antics.