La cara fosca
El pujolisme ha patrimonialitzat el país en molts sentits
HistoriadorL’obra de govern de Pujol serà objecte de debat i valoracions entre els historiadors perquè planteja preguntes importants: ¿va primar les polítiques simbòliques per damunt de les socials? ¿L’administració que va crear va ser eficient i transparent? ¿Fins a quin punt el seu presidencialisme va afeblir el Parlament i la mateixa vida política? Però al costat d’aquestes qüestions generals hi ha aspectes de gestió del poder de Pujol que són qüestionables i clarament censurables.
La família Pujol ha assumit una concepció patrimonial del Govern, com ara aflora. L’expresident va ser batejat com a “virrei” per José Antich, un qualificatiu que li escau pel poder incontestat que va assolir, afavorit per diversos factors: uns mitjans de comunicació complaents, un Parlament ornamental i la necessitat que tenien PSOE i PP de comptar amb el seu suport a l’Estat. És simptomàtic que quan Maragall va esdevenir president de la Generalitat el 2003, Marta Ferrusola manifestés: “Em sento com si m’haguessin tret de casa”.
Al marge del fet que el govern de Pujol va comptar amb l’altaveu dels mitjans de comunicació públics, el cert és que, amb poques excepcions, van adoptar posicionaments dòcils: es pot constatar fàcilment si es compara el tractament informatiu dels governs de Pujol amb el del tripartit de Maragall (deixant de banda les seves lluites internes caïnites). De fet, era proverbial l’expressió “Ara això no toca” de Pujol per defugir temes incòmodes. A tall d’exemple de l’autocensura que va imperar, el periodista Siscu Baiges ha explicat ara que en la biografia de Pujol que va escriure amb Jaume Reixach, els editors van eliminar un capítol “sobre els negocis de la família Pujol i el seu entorn per por de possibles represàlies o querelles”.
Societat clientelar?
Tot i que el pujolisme ha fet una exaltació de la societat civil catalana, cal preguntar-se si en realitat el seu mandat no ha reflectit una mena d’opa hostil sobre aquesta societat a través de subvencions, com ha reflectit el cas de la Fira de Abril, o un intervencionisme oficial més que discutible en tots els àmbits. El 1992, per exemple, la Generalitat va ser el primer editor de Catalunya, amb 333 títols publicats.
Les relacions opaques amb el món financer i empresarial també han marcat el pujolisme. Han transcendit escàndols i casos de corrupció notoris. Ho il·lustren els protagonitzats -entre d’altres- per exconsellers com Jordi Planasdemunt i Josep Maria Cullell el 1994 o Jaume Roma el 1995, el financer Javier de la Rosa (a qui Pujol va qualificar d’“empresari model”) o el jutge Lluís Pascual Estevill. El Govern i el partit, assenyala l’historiador Borja de Riquer, no van reaccionar amb contundència davant afers d’aquest tipus, sinó que amb el suport del PP des del 1995 van evitar crear comissions parlamentàries. Fins i tot la Sindicatura de Comptes va experimentar una paràlisi de dos anys a causa de l’actuació irregular del síndic major Marià Nicolàs. Igualment, en el si del partit va cristal·litzar l’anomenat “sector negocis”, amb vincles amb grans empreses.
El 24 de febrer del 2005, el president Maragall va afirmar al Parlament de manera implícita que CiU hauria rebut comissions d’obres públiques. El famós 3%. El comentari, que aleshores va causar commoció, avui sembla versemblant. A la vegada, han aflorat afers vinculats al finançament irregular del partit (no ha sigut l’únic a tenir-ne), com el cas Casinos (1997) i el cas Palau. Tot plegat assenyala fronteres poroses entre dirigents de CiU i l’esfera econòmica.
Una primera dama especial
Més polèmiques. Marta Ferrusola, dona de Pujol des del 1956, ha tingut una visibilitat no sempre transparent, atesa la seva participació en l’empresa Hidroplant (amb contractes amb la Generalitat) o per declaracions com les fetes el febrer del 2001 a Girona sobre els immigrants.
I un últim apunt controvertit. En el seu llarg liderat, Pujol no ha tingut pressa a nomenar successor i ha esdevingut un “tap” per al partit. Els candidats han estat nombrosos. Els més rellevants, Miquel Roca i Josep A. Duran i Lleida, però també han figurat altres noms a les travesses: Macià Alavedra, Joaquim Molins, Josep M. Cullell. El 1996, fins i tot, es va dibuixar la possibilitat que fos eventualment succeït pel seu fill Oriol, quan aquest segon va ser nomenat director general d’Afers Interdepartamentals. Avui, però, aquesta possibilitat sembla esvaïda de manera irreversible.
