Un gat vell Per a la setena vida del PSC
Aclamat per l’aparell, Iceta pilotarà una transició en el pitjor moment del partit
Barcelona“Això no ho arregla ni Miquel Iceta”, deia Alfredo Pérez Rubalcaba en relació amb la discrepància entre el PSOE i el PSC en la qüestió del dret a decidir el 12 de gener del 2013. El líder sortint de Ferraz no feia aquesta afirmació en va. Hi ha pocs dirigents tan incansables com qui avui serà escollit primer secretari del PSC sense rival a l’hora de debatre i negociar pactes. Durant tres dècades ho ha fet així des dels fogons del carrer Nicaragua, cuinant el projecte i el missatge del partit. Sempre ha trobat receptes per resoldre les situacions més complexes, des de la convulsa etapa del tripartit i l’Estatut fins a les relacions amb el PSOE. Avui, però, canviarà la cullera per la batuta quen hereti el PSC més petit i erosionat des de la seva fundació, l’any 1978. Els seus adeptes creuen que té el que cal per pilotar el partit en el seu pitjor moment. Tot menys la renovació que es reclamava quan el nom de Núria Parlon era sobre la taula.
Els gats són els animals favorits d’Iceta i ha après a moure’s tan sigil·losament i hàbilment com ells, ja fos als passadissos del Parlament o als del carrer Nicaragua. Exquisit en les maneres, amb una esmolada ironia que sempre té a punt i una intel·ligència reconeguda, Iceta (Barcelona, 1960) fa un pas endavant per aportar claredat a un PSC que a hores d’ara viu una aventura que no té res a envejar a les de Tintín i Star Trek, de les quals és fan absolut. De la cultura del sí o no, diu el que pensa sense embuts, no se n’amaga i, a més, ho escriu. És un gat vell.
De mare catalana i pare basc, explica als seus que va conèixer el federalisme abans que el socialisme. Tenia 17 anys. Va quedar atrapat en el discurs sobre aquest model d’estat en un speech corner d’un dirigent a Londres. Tant és així que gairebé 30 anys després ha acabat redactant ell la proposta de reforma federal de la Constitució. Després d’afiliar-se al Partit Socialista Popular, que liderava Enrique Tierno Galván, va ingressar a les Joventuts Socialistes l’any 1978. Mai ha tingut càrrecs de gestió pública. Al PSC ha sigut membre de la direcció durant gairebé tres dècades i vice primer secretari i portaveu en l’època del triumvirat amb José Montilla i José Zaragoza. Fora del carrer Nicaragua, va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (1987-1991) i també va ser a la Moncloa durant cinc anys (1991-1996), els últims (i agònics) del govern de Felipe González. Li va servir per fer relacions amb dirigents del PSOE. Ocupa un escó al Parlament des de fa 18 anys, la meitat dels quals fent de portaveu del seu grup.
Sense baixar dels cavallets
Fa dos anys i mig, quan Pere Navarro va guanyar el congrés, el va fer passar a un segon pla nomenant-lo president de la Fundació Rafael Campalans, el think tank del PSC. Fonts de l’entorn d’Iceta expliquen que aleshores, tenint en compte que es va retirar de la cursa per intentar liderar el partit, creia “que ja no tindria més recorregut polític”. En poc temps, però, per incompareixença d’alternatives i com a solució d’urgència de l’aparell, reapareix per ser a primera línia. “Això de la política és com els cavallets de la fira. De vegades et toca anar al cotxe de bombers i d’altres al porquet, però l’important és no baixar-ne”, diuen els seus col·laboradors.
La mateixa naturalitat amb què viu les interioritats polítiques l’aplica a la seva vida personal. Ell va ser el primer dirigent polític de l’Estat a declarar públicament la seva homosexualitat, el 1999. Al PSC hi té grans amics, com Manuela de Madre i Antoni Fogué, i altres de joventut, com Enric Casas i Isaias Pancho Táboas, amb els quals comparteix molts dissabtes de cinema. A d’altres no ha tingut altre remei que enyorar-los, com Xesca Martín i Xavier Soto. Qui el coneix de prop en diu que és “molt amics dels seus amics” i que és detallista i carinyós. També molt familiar. Acostuma a anar cada estiu a Menorca amb la seva mare i la seva germana. No és de sortir de nit ni de beure alcohol, però pocs poden dir que no l’hagin vist mai amb una coca-cola Zero a la mà, la seva beguda preferida.
La mateixa lleialtat i familiaritat l’aplica al partit. Satisfà la vella guàrdia per la seva “gran consciència de pertinença al col·lectiu” i perquè ha deixat clar que ara no toca fer grans canvis al PSC i que es mantindrà la línia d’oposició al 9-N. Per bé o per mal, és dels que busquen el pacte “fins a la sacietat”, treu idees de sota les pedres per afrontar les dificultats i difícilment perd els nervis. Ara, això no vol dir que no s’enfadi mai. Perquè Iceta sap tocar on cou amb una dialèctica aguda i incisiva. “Tot i que és molt reflexiu, té més mala llet que Pere Navarro”, admet qui el coneix de fa anys. Amb tot, n’hi ha que asseguren que el seu cap va a “tantes revolucions” que en algun moment pot arribar a “passar-se de frenada” i aparentar una certa “frivolitat”.
Organització i disciplina
Però darrere d’una cuirassa d’impassibilitat i altes dosis d’ironia, asseguren que s’hi amaga un dirigent que viu amb molta emotivitat tot el que passa al partit. “No ha portat gens bé personalment la situació que ha viscut el PSC en els últims mesos”, expliquen fonts pròximes a Iceta. De fet, ell no volia que Navarro dimitís. Se sobreposa a tota situació amb una organització i una disciplina que, d’entrada, s’aplica a ell mateix. Lector insaciable i fidel redactor del que pensa, té un ritual que segueix fil per randa: als matins es fa un recull de premsa, els correus electrònics els llegeix a la nit i els diumenges actualitza el seu blog. Ara li tocarà aplicar aquest ordre a un partit que no troba la sortida al laberint. “És un gran director d’orquestra, fa equip. Farà que cada instrument soni tan bé com sigui possible”, diuen des del seu entorn. La batuta la té. Ja es veurà què fa sonar.
