Convergència va tancar ahir la seva convenció social i a partir d’ara, i durant dos mesos, els militants treballaran un document amb quatre àmbits (benestar, transparència, economia i Europa) que vol ser l’aportació a definir la Catalunya estat. Esbossen assumptes com els requisits per a la nacionalitat catalana i aposten per consolidar el copagament en alguns serveis o un salari mínim del 60% del salari mitjà i per fer eficaç la lluita contra la corrupció. Tot plegat tan necessari com provisional perquè als processos constituents s’hi va amb poc més que intencions.
Des del congrés de Reus de fa dos anys, en què CDC va abraçar la independència, tot s’ha accelerat i ja som a la fase resolutiva. El sobiranisme està obligat, a les portes del 9-N, a explicar quin és el seu model de país i a sotmetre’l a debat (i crítica) públic. Tant si finalment es pot fer la consulta com si, davant el veto de l’Estat, Mas i els partits del sí hi renuncien i s’aboquen a plebiscitàries, han de presentar un projecte per a la Catalunya postautonòmica. Ho està fent el Consell Assessor per a la Transició Nacional i ho han fet ERC i ICV-EUiA. Faltava CDC.
Calia fer-ho perquè la incertesa és el gran handicap del sobiranisme a ulls de molts ciutadans, que pensen allò que val més boig conegut que savi per conèixer quan se’ls interpel·la si és millor seguir a Espanya -amb tots els inconvenients que va recordar Tremosa- o jugar-se-la per lliure i potser quedar fora de la UE.
Ahir Mas no va obrir la porta a revertir les retallades perquè considera que el marge per fer-ho amb les competències actuals és ínfim. L’expectativa només es pot basar, entén ell, en una millora de l’economia. Va ser també el seu argument al debat sobre la pobresa al Parlament. Al president li està sent relativament fàcil vincular la millora del benestar a l’estat propi, entre altres coses perquè la crisi ha evidenciat fins a quin punt l’autogovern amb què hem anat fent els últims trenta anys queda curt. La reforma fiscal de Montoro ho acabarà de deixar clar als que encara dubten.
L’independentisme ha d’omplir de contingut social i polític el seu projecte per ser creïble. Fer-ho li està sent, a més, molt rendible. Ara, les ambigüitats i els silencis que tant agraden a l’ establishment passen factura. A Catalunya, la lluita per l’estat propi ha incorporat ciutadans d’ideologies diverses, des dels empresaris fins als indignat s. Tots ells veuen en el procés que es va posar en marxa la Diada del 2012 una ocasió per aconseguir un país reconegut a escala internacional i per preservar la seva llengua i indentitat.
Hi ha, però, una clara majoria que ho entoma també (o sobretot) com l’oportunitat per remoure equilibris i construir un país en què el benestar sigui un clar signe d’identitat. Mas ho ha captat i per això intenta ampliar el radi de CDC i promet un demà millor.
