24/2: Barcelona en Comú no es pensava que guanyaria

Em fa l’efecte que fins a l’última setmana de campanya de les municipals, Barcelona en Comú no va ser conscient que li podia tocar governar la ciutat, en solitari i amb una certa fragilitat aritmètica. Fins llavors, diria que el seu projecte era entrar amb força a l’Ajuntament i consolidar-se des de dins com una alternativa a la totalitat a mitjà termini. El seu programa, les expectatives que havia generat, les aliances que havia teixit, estaven pensats per a un paper d’oposició de fons. No era tant, de moment, un programa de govern com un programa de resistència. Paradoxalment van ser aquestes expectatives i aquestes aliances les que —en una conjuntura favorable— els van dur al govern. I el programa pensat per fer d’oposició és ara un problema a l’hora d’haver de governar des d’una minoria justa. No ho seria tant si hi hagués una majoria absoluta, però no és el cas. Aquesta setmana, Barcelona en Comú ha patit -i se n’ha sortit com ha pogut- el decalatge entre les expectatives i les aliances que els van dur al govern i les obligacions i les responsabilitats que suposa haver-lo d’exercir. No s’ha enfrontat amb els sindicats del metro, s’ha enfrontat amb les expectatives que havia generat ara fa un any.