El Cercle d’Economia es fa seu el debat sobre la pobresa

BarcelonaAl Cercle d’Economia s’hi celebra la conferència El rostre o cult de la crisi: una fractura evitable, en què es debatran els efectes que la crisi econòmica ha tingut sobre l’increment de les desigualtats, la desocupació i la pobresa. Poc abans d’arribar detecto, entre el bullici del trànsit, l’esmorteït so d’un megàfon. Al mig de la calçada del passeig de Gràcia -entre Rosselló i Provença- un grup de vint iaioflautes protesten contra la banca i les preferents. Els envolten tres cotxes de la Guàrdia Urbana, que els desallotgen amb celeritat. Quasi ningú s’ha adonat de la seva presència. Són quasi un exotisme, un grup d’estrafolaris que fan soroll a pocs metres de la Pedrera. L’edifici, que dorm sota una lona mentre li renten la cara, ignora que, just al davant, gens lluny de Gucci, Prada, Armani i Tiffany’s, aquest vespre s’hi parlarà de pobresa.

Pren la paraula Anton Costas, president del Cercle: “Com és que això no ha esclatat? Per què encara no ha passat res equiparable als fets del 2005 a les banlieues -els barris pobres- parisencs. Per què, malgrat la dura realitat, no hi ha hagut encara fractura social?” Em pregunto què entenem exactament per “fractura social”. ¿Els milers de desnonaments no són prou fractura social? ¿Els centenars de persones que deambulen pels carrers amb carros d’anar a comprar remenant contenidors tampoc? ¿Els nens que només mengen un àpat al dia no són, en si mateixos, una colossal fractura social? ¿És necessària una rebel·lió ciutadana explícita per considerar que existeix fractura social? Pel que entenc, Costas se’n fa creus que encara no s’hagi produït. És això, oi?

Segons Alfredo Pastor, membre de la junta i professor de l’Iese, vivim molt separats de la gent que ho està passant molt malament i per això el Cercle ha volgut convidar dues persones que projectin una mica de llum sobre el fenomen. Són Salvador Busquets, coordinador del sector social dels jesuïtes a Catalunya i exdirector de la Fundació Arrels, i Enric Canet, director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants del Raval. Tots dos desenvolupen un diàleg molt interessant -i també assajat, es nota que se l’han preparat- a l’entorn de la multiplicitat de factors que intervenen en el que coneixem com a exclusió social.

Reflexions apassionants

Busquets: “Les materialitats, allò que veiem i percebem, fan evident l’exclusió. Però com de veritat es nota -l’exclusió- és a l’interior de les persones”. Canet: “Aquí, entre nosaltres, hi ha gent que se suïcida perquè ha perdut l’esperança. Al sud, la gent que marxa del seu país a la recerca d’un destí millor, mor per un excés d’esperança”. L’actualitat no pot posar rúbrica més eloqüent a aquestes paraules. També parlen de l’habitual concepció dels immigrants com uns paràsits que s’aprofiten dels serveis socials. De l’antiga ley de vagos y maleantes segons la qual tot aquell que estava al carrer pidolant era un vago o un maleante. De la picaresca i el victimisme que s’acostumen a associar als desprotegits. De la importància dels voluntaris, que tant poden portar rastes com lluir americana i corbata.

Busquets: “L’exclusió social no és inevitable sinó polititzable. S’hi pot incidir. Està subjecte a resposta”. Canet: “Reduir les desigualtats socials no es fa només des de la filantropia. A Davos, Bill Gates i Bill Clinton es pensen que la solució és donar diners. I és evident que no es tracta d’això”. Busquets: “La resposta al dolor de l’altre ens fa més universals”. Canet: “Tots hem rebut benestar de la societat, per tant, la solució passa per tornar a la societat allò que ens ha donat”. “Algunes coses potser començaran a canviar el dia que un nen de l’Eixample vagi a una escola del Raval perquè la família la percep com a escola d’alta excel·lència”.

I, atenció, la millor reflexió se la reserven per a l’epíleg del torn de preguntes. L’auditori són majoritàriament empresaris i economistes encorbatats, socis del Cercle. I Canet, amb tota naturalitat, etziba: “Potser no us ho imagineu però en l’àmbit de l’empresa hi ha gent sensible”. Touché. Em bull el cap, rebotit d’estímuls. Una vegada més els déus de la paradoxa s’han manifestat a la Terra amb tota la seva cruesa. No viuen a l’Eixample ni al Raval, no hi entenen de barris, no vesteixen a D&G, l’únic Cercle que coneixen és el vital. ¿Han assajat potser alguna definició de “fractura social”?