Joaquim Gil: “Fem funcions que no saps si són d’Oncolliga, de Càritas o dels assistents socials”

Podríem dir que Oncolliga és un spin-off de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), però també que és la resposta a una realitat diferent i a un enfocament diferent de la malaltia. Creada a cavall del 2003 i el 2004 a Terrassa, en el desè aniversari busca guanyar pes al territori, i sobretot a Barcelona: el dia 11 hi celebra un sopar solidari.

Per què neix Oncolliga?

No neix de cop i volta. Jo fa 17 anys que faig aquesta feina a Terrassa, i a Oncolliga tot just celebrem ara el 10è aniversari. El sopar solidari igual, ja se n’han fet 22 edicions. Formàvem part de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, que es dedica fonamentalment a recaptar fons per a la investigació, i no tot es tradueix en assistència directa al malalt i la família. Amb l’ajut de l’Obra Social de Caixa Terrassa, ja que el local era seu, vam començar a fer, dins de l’AECC, més assistència al malalt, pal·liatius en hospitals, psicooncologia... Vam rebre el suport de molta gent, com el president Pujol i Marta Ferrusola. I se’ns va suggerir fer el mateix però a nivell de país. Així neix Oncolliga, a finals del 2003.

És a dir, neixen per cobrir una doble mancança, al sistema sanitari i al que podríem anomenar sistema associatiu.

Efectivament. Si no hagués nascut Oncolliga l’haurien hagut d’inventar. Calia acostar-se als malalts i als familiars, ajudar a conviure amb la malaltia. Volem aconseguir viure amb el càncer i no morir de càncer. L’exemple que hem vist en els últims 20 anys amb el càncer de mama -la gran tasca en la cultura preventiva que s’ha fet- el viurem en altres càncers, per als quals en els últims temps hem tingut molts avenços científics.

L’esperança de vida multiplica les necessitats.

L’administració pública no pot arribar a tot arreu. Els centres sanitaris fan el tractament, però l’acompanyament pot sorgir de la societat. Nosaltres hi aportem uns 800 voluntaris, uns d’esporàdics i d’altres de permanents: fan la feina en centres hospitalaris i al centre que tenim de laringectomitzats. També n’hi ha que treballen pel càncer de mama: fa uns anys que se’n detecten més a dones més joves, amb canalla, i tenim voluntaris que els ajuden al matí, en l’estona atrafegada de despertar els nens i dur-los a l’escola.

Suport multidisciplinari, doncs.

A tots els nivells. Acompanyem els malalts grans que estan sols, o acollim l’Associació Catalana d’Ostomitzats. Fem una desfilada de banyadors, per a la recuperació de l’autoestima. Tenim una coral de laringectomitzats, que quan canten se’m posa la pell de gallina. I els tallers de perruques, perquè se’n puguin fer amb cabells propis, o de mocadors per al coll o per al cap. O teràpies de parella. La vida ha de ser tan digna com sigui possible. Quan hi ha càncer no abandonar-te és una molt bona medecina. El temps de cuidar-te, en diem.

Atenen més dones que homes.

I és paradoxal. L’Albert Tuca, el president del nostre comitè científic, ens diu que té opcions de tenir càncer un de cada dos homes i una de cada tres dones. Però la dona té una cultura més preventiva, i l’home és més pudorós per a aquestes coses, per anar a fer revisions. I el càncer de mama n’és l’exemple. En els tallers, per exemple, no hi ha paritat, un 80% de dones contra un 20% d’homes. Molts tallers tenen un component estètic, i la dona hi té més tendència, però, en realitat, del que es tracta és de reafirmació personal, de cuidar-se, i això afecta igual l’home.

En la memòria del 2013 on tenen més usuaris és en material clínic.

El càncer no té condició social. En els últims cincs anys estem fent funcions que no saps si són d’Oncolliga, de Càritas o de l’assistència social de l’ajuntament. Intentem detectar i, si podem, derivar-les a l’ajuntament, però estàs al mig i de vegades se’t fa difícil dir “fins aquí”. I, si pots, segueixes ajudant.

Quin percentatge dels ingressos són diners públics?

Els diners de totes les administracions, que vol dir ajuntament, diputació i Generalitat, són un 60% o 70%. Tenim camp per córrer en les aportacions privades, però no arribem a tot arreu. Cal dir que en aquests anys ha pujat l’aportació privada en termes absoluts. Poc, però ha pujat.

¿Hi ha projecte per arribar a cobrir tot el territori?

Oncolliga, la marca, és a tot Catalunya. Però a Girona n’és una, a Barcelona una altra, a Lleida una altra i a Tarragona una altra. Amb funcionaments diferents i dimensions diferents. Entre totes les delegacions tenim uns 800 voluntaris. A Terrassa està molt integrada al teixit social, les escoles hi treballen. Però som 17 o 18 directius, i a Barcelona, per exemple, només n’hi ha quatre. Hi som poc coneguts i costa molt créixer, i és molt important, perquè si fas xarxa tens més retorn.

Hi ha competència amb l’AECC?

No. Ara veig a la televisió l’anunci de la col·lecta del dia 6 [l’entrevista es va fer dimarts], nosaltres no el podem fer. Ells porten 40 o 50 anys, tenen pes a Espanya i han fet una feina molt important. Ara, per la qüestió del voluntariat actiu, la gent jove ens ve a nosaltres. Fem funcions diferents, però complementàries. La cura del càncer ve per investigació, però mentrestant hi ha una necessitat d’atenció al pacient i a la família.