BARCELONA"President, aquí hi ha mig país. Un milió i mig als carrers de Barcelona, un altre milió ho està seguint per TV3 i un milió més per altres vies". Aquest va ser el diagnòstic que va fer el conseller d'Interior, Felip Puig, a Artur Mas durant la tarda de la històrica Diada del 2012. Aquella massiva demostració de voluntat popular representava una esmena a la totalitat dels fonaments sobre els quals s'havia construït el sistema polític català després de la mort de Franco. No es podia llegir de cap altra manera. Sense cap mena de dubte. I Artur Mas, tancat al seu despatx de la Generalitat, va prendre una decisió estrictament personal: fer seu l'objectiu de la manifestació i marcar-se com a única fita de la seva carrera política aconseguir un estat propi per a Catalunya. A partir d'aquell moment les regles de joc són unes altres, el tauler en què es mouen els partits també. Tothom s'ha hagut de reposicionar per no quedar desenfocat. Perquè aquestes no són unes eleccions més, i les últimes maniobres de les zones fosques de l'Estat així ho demostren.
Gran majoria sobiranista
Si hem de fer cas de les enquestes és evident que avui hi haurà una gran majoria a favor de la celebració d'una consulta d'autodeterminació i una folgada majoria a favor de l'estat propi. El procés en si sembla imparable. El que es decideix avui, per tant, és en quines condicions es posa en marxa: si amb un lideratge indiscutible i indiscutit o amb un lideratge compartit i condicionat, si amb un resultat suficientment clar o amb un que doni arguments als escèptics i adversaris, si com un exemple de pulcritud democràtica o amb incidents que posin en qüestió la netedat del procés. Tot això és el que es decideix avui.
El dilema del PP i el PSC
El canvi de rasant ha provocat un fort dilema entre els partits contraris a l'emancipació catalana. Acceptar el caràcter plebiscitari dels comicis els obligava, en certa manera, a acceptar el resultat amb totes les conseqüències. Quan Mariano Rajoy va dir que "aquestes eleccions són més importants que les generals" cometia una contradicció flagrant. Com pot ser que unes eleccions en un cos sobirà (Espanya) siguin menys importants que unes en un cos que no ho és (Catalunya)? Aquesta és una mostra de la desorientació amb què es viu tot el procés a Madrid. Desorientació i desesperació. Com s'entén, si no, una maniobra tan maldestra com la liderada pel diari El Mundo en connivència amb els aparells de l'Estat i amb la complicitat indissimulada de l'executiu espanyol? La campanya, si ha servit per a alguna cosa, ha estat per trencar els pocs ponts que quedaven amb Espanya. La política de terra cremada practicada pel PP dificulta qualsevol diàleg i negociació. Les ferides, profundes, trigaran molt a tancar-se.
És cert també que el soroll ha evitat un debat a fons sobre el model de país, sobre com ha de ser aquest estat propi. Els catalans han vist amb estupefacció aquests últims anys com les seves institucions, la Generalitat, tenien a l'hora de la veritat un marge de maniobra pròxim a zero, un autogovern de fireta. Les retallades vénen imposades per Madrid i Brussel·les, i la Generalitat és una mena de gestoria. Alguns pagaments ja els fa directament Madrid sense passar per la plaça Sant Jaume. Aquest (auto)engany també és a la base de la frustració actual. Com es pot jutjar un govern que és una simple corretja de transmissió de Madrid?
Si mirem enrere, només dos anys enrere, veurem que estàvem immersos en una campanya en què un partit, ERC, s'aferrava a una sola promesa per intentar evitar la debacle: la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Avui aquesta promesa és al programa de la força majoritària, CiU, i també al d'ICV-EUiA. El PSC parla de dret a decidir i el PP d'"autonomisme diferencial" i "limitar la solidaritat". Tot s'ha mogut molt ràpid. Tant que hi ha una sensació general de vertigen. Però també de pressa. Molta pressa.
