Com ens hem d'explicar al món

BARCELONAEls objectius internacionals prioritaris de l'acció pedagògica immensa que tenen ara al davant el Govern i la societat catalana són Alemanya i els Estats Units. Al capdamunt de la llista de l'acció exterior hi ha aconseguir l'aval -o el silenci còmplice- d'Angela Merkel i Barack Obama al projecte sobirà català, sense oblidar altres actors rellevants del Vell Continent, del món empresarial i dels mitjans de comunicació.

El pas cap a l'estat propi al qual el president Artur Mas s'ha compromès demana, en primer lloc, unitat política i cohesió interna a Catalunya i, en segon lloc, negociació amb Espanya. Però aquests dos factors han d'anar acompanyats en paral·lel -i poden ser condicionats- per la recerca de complicitats internacionals, un terreny en el qual caldrà tenir molt presents les singularitats de cada país o de cada destinatari.

Els punts de partida

La feina feta en el terreny de la premsa pel Col·lectiu Emma o al Parlament d'Estrasburg pels eurodiputats catalans compromesos amb el catalanisme i el seu nou estadi sobiranista són dos punts de partida. Però la feina que queda per fer és ingent, i no només pels prejudicis instal·lats contra el que s'interpreta com un moviment nacionalista -especialment a Alemanya-, sinó també per les fortes inèrcies estatistes i la por a fer perillar la ja prou precària estabilitat europea, amb una moneda única que trontolla.

La batalla per la independència, doncs, també es jugarà en l'escaquer internacional.

ELS ESTATS UNITS

Els EUA, tradicionalment, acceptaven la independència de nous països de facto , però des de principis del segle passat han estat més conservadors i ara, en general, reconeixen una regió com a estat si el país del qual s'ha separat hi ha donat el consentiment. Tot i així, hi hagut excepcions com Kosovo. La majoria dels analistes americans consultats veuen difícil que el seu país admeti una declaració d'independència unilateral de Catalunya, però la decisió final és del president.

Per tant, els catalans, si volen un estat independent i reconegut, hauran de fer molta pedagogia als EUA. La seva història hi ajuda. El sentiment d'un greuge econòmic i el desig d'un estat propi van empènyer els nord-americans a declarar la independència el 1776. "Impostos sense representació són una mostra de tirania" va ser un dels lemes del Boston Tea Party, que es va rebel·lar contra el Regne Unit. A més, la seva declaració d'independència accepta el dret d'un poble a canviar la manera com està governat si es considera agreujat.

Catalunya haurà d'explicar el seu dèficit fiscal amb Espanya, que els economistes situen entre el 8% i el 9% del PIB -uns 20.000 milions l'any-, però també la seva identitat, la cultura i la llengua, i haurà de seguir cultivant la relació històrica. No és perquè sí que el consolat dels EUA a Barcelona es va inaugurar el 1797.

D'altra banda, els catalans han de recordar com durant segles han preservat la seva identitat nacional d'una manera pacífica i han de remarcar que som un bon soci econòmic, ja que un 60% de les empreses nord-americanes a Espanya són a Catalunya.

BANC CENTRAL EUROPEU

El paper del Banc Central Europeu (BCE) és cada cop més important en la construcció de l'Europa del futur. El seu president, Mario Draghi, ha estat més sensible que el seu predecessor, Jean-Claude Trichet, a les necessitats dels països del sud d'Europa. Això vol dir que l'italià és una peça clau en el trencaclosques de la Unió Europea (UE).

I ho és per tres raons bàsiques. La primera i principal ha estat la ferma decisió que ha tingut Draghi en optar per la compra de bons sobirans per reduir les primes de risc d'Espanya i Itàlia, si així ho demanen. La pressió d'Alemanya i del Bundesbank, el banc central local, ha estat molt forta en sentit contrari, tenint en compte, a més, que la seu del BCE és a Frankfurt. Per llimar arestes, Draghi fins i tot s'ha compromès a comparèixer davant el Bundestag, el Parlament alemany, per explicar les coses. En segon lloc, el Banc Central Europeu augmentarà el seu paper de control i supervisió de les entitats financeres europees, dins l'esquema de la unió bancària que es vol impulsar. I en tercer i últim lloc, la mateixa aprovació del rescat bancari espanyol encara concreta més la supremacia del banc regulador europeu, que tindrà un estret contacte amb el Banc d'Espanya.

Catalunya ha de respectar totes aquestes fortaleses del BCE, tenint en compte les seves debilitats financeres davant la contínua retallada de la qualificació del seu deute per part de les tres firmes que dominen el sector (Moody's, Standard & Poor's i Fitch). Tenir com a aliat el BCE a Europa és imprescindible en la construcció d'una Europa forta.

LES GRANS MULTINACIONALS

El conseller d’Empresa de la Generalitat, Francesc Xavier Mena, ha assegurat recentment que no hi ha cap senyal d’inquietud entre les grans empreses presents a Catalunya, que “estan més preocupades per l’euro”. El que vol el món empresarial és un marc legislatiu estable i un entorn democràtic, el mateix parer que expressa el vicepresident de la Cambra de Comerç Alemanya per a Espanya, Josep Santacreu, que destaca que el que volen els inversors internacionals és invertir en un país segur.

Santacreu remarca alguns aspectes “francament millorables”, com el nivell de burocràcia, la flexibilitat laboral, la formació i l’educació i el nivell d’anglès. El també representant de FemCat explica que s’ha de potenciar “l’esperit innovador”. Precisament, Santacreu recorda que bona part de les multinacionals alemanyes tenen un gran arrelament a Catalunya. Volkswagen, el consorci que domina Martin Winterkorn (a la foto), és el propietari de Seat, la primera empresa catalana.

Segons el conseller delegat de la química BASF Española, Erwin Rauhe, “malgrat els moments de dificultat que també travessa l’economia catalana, és competitiva i sostenible, i es complementa amb una gran força exportadora”. Rauhe afegeix: “BASF està molt arrelada a Catalunya des de fa més de 40 anys i el nostre centre de producció de Tarragona és el més gran de la corporació al sud d’Europa. En tot cas, la solució a aquesta conjuntura econòmica se centra en una Europa que treballi unida i que tingui una mateixa visió de futur”.

ALEMANYA

Alemanya és segurament el primer i un dels més importants avals que ha de buscar Catalunya en el procés per a la construcció d'un nou estat que aspiri a formar part de la Unió Europea. Però també és cert que en aquest procés hi ha alguns prejudicis que obligaran a fer un esforç pedagògic afegit. Com explicava el catedràtic de ciència política de la Universitat d'Augsburg (Baviera), Peter A. Kraus, en un article a l'ARA, qualsevol debat articulat en clau nacionalista "està profundament marcat pels dimonis del passat" alemanys.

En canvi, els experts consultats apunten el potencial econòmic i productiu català com la principal carta de presentació de Catalunya per buscar la complicitat alemanya. Si bé la situació del dèficit i el deute actual de la Generalitat no hi ajuda, el cert és que, com apunta el professor i diplomàtic nord-americà Amblert H. Moss, sense el "llast" espanyol, Catalunya es pot erigir en el soci responsable d'Alemanya al sud d'Europa, equiparable al paper d'Holanda al nord.

En qualsevol dels casos, però, per a l'acceptació del nou estat, el Govern haurà d'exhibir un compromís ple amb el compliment de les obligacions econòmiques europees. Cal no perdre de vista que la dependència econòmica d'Espanya respecte a Alemanya fa que l'aval alemany pugui arribar a ser determinant a l'hora de moderar la reacció espanyola a la secessió.

El fet que el procés català s'hagi plantejat des d'un bon principi en termes exclusivament democràtics, cívics i ordenats és un valor que no passa desapercebut en països profundament democràtics com Alemanya.

FRANÇA

França ha estat la porta de Catalunya a Europa i un dels principals emissors de turistes que visiten el Principat. Però quan es tracta de l'intercanvi cultural i les relacions polítiques a alt nivell, París es converteix en un veí distant. Les aspiracions identitàries catalanes topen amb el recel del poder central francès respecte a les minories culturals del seu propi territori.

Els nivells de descentralització de l'estat francès, tan diferents en competències i en el rol institucional dels responsables polítics regionals, han provocat, tradicionalment, disfuncions a l'hora de buscar complicitats i sinergies entre l'administració catalana i la francesa. Però França és un país clau, motor de la UE, seu d'institucions comunitàries i de defensa de l'estat de dret com el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Consell d'Europa.

Multinacionals franceses com ara Leroy Merlin, Carrefour i Decathlon estan ben implantades a Catalunya, però París hauria de deixar de veure com una amenaça el desenvolupament econòmic de l'arc mediterrani i del Principat, amb el seu potencial portuari, la producció agrícola i la capacitat de millora de les infraestructures.

Catalunya hauria de jugar la carta de l'aliat del sud: un país amb vocació europea i capacitat financera per esdevenir un contribuent net a la UE, amb una economia compatible i complementària amb la francesa, amb la necessitat d'interconnectar-se energèticament a través dels Pirineus i amb sensibilitat per la francofonia -que els francesos veuen com s'esvaeix de les esferes de poder global.

ELS GRANS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La sensibilització de la comunitat internacional amb la transició nacional catalana només arribarà si els grans diaris, televisions i ràdios del món comencen a informar-ne. Fins fa no gaire part d'aquesta premsa passava de puntetes per la qüestió, en part, per la delicadesa dels processos d'imitació que pot generar en els seus territoris. D'un temps ençà, però, i especialment arran de la massiva manifestació de la setmana passada, la presència de Catalunya i la paraula independència s'ha intensificat als mitjans de referència internacionals.

El president de la Generalitat, Artur Mas, s'ha caracteritzat per explicar-se al món. Al juny va denunciar el dèficit fiscal de 20.000 milions de dòlars anuals que suporta cada any Catalunya. I l'expresident Jordi Pujol ha explicat més d'una vegada al Financial Times la seva visió de la independència.

Precisament el Financial Times i el seu director adjunt, Wolfgang Münchau (foto) -que escriu cada setmana una columna sobre economia europea- són unes de les veus més influents entre els inversors de tot el continent i, per tant, unes peces claus si es vol un procés d'independència amb el vistiplau dels mercats.

Els diaris no econòmics també s'han bolcat a parlar de la demanda catalana d'independència arran de la manifestació. Com, per exemple, l' International Herald Tribune , la versió europea del New York Times , que va fer un article en què la qualificava de continuació natural de la Transició espanyola, o l'anglès The Guardian , que va explicar la història del nacionalisme català la setmana passada.

ONU

L'ingrés d'un nou estat a l'ONU està supeditat al que hi digui el Consell de Seguretat d'aquest organisme, en què hi ha cinc països -els Estats Units, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit- amb dret de veto. Un vot en contra de qualsevol d'ells pot bloquejar l'ingrés de qualsevol nou país, com ha passat amb les peticions de Kosovo, que va declarar la seva independència de manera unilateral l'any 2008 i encara no és membre de l'ONU -tot i que la majoria de grans potències occidentals l'han reconegut- a causa del veto de Rússia. Palestina, que va fer la seva sol·licitud d'ingrés, va ser vetada pels Estats Units i ara es planteja almenys obtenir l'estatus d'estat no membre a l'Assemblea General que es farà aquest mes.

Un hipotètic ingrés a aquesta organització amb seu a Nova York -controlada per les antigues potències mundials i amb moltes veus que en demanen una reforma a fons- no vindria, per tant, abans que Catalunya, si fos el cas, fos reconeguda internacionalment i, tot i així, caldria teixir una bona xarxa d'aliats al món per convèncer els cinc països amb dret de veto que no l'utilitzessin.

Però, més enllà de l'ingrés a les Nacions Unides, trenta anys després del famós " I'm catalan " de Pau Casals i vint després que el català es parlés per primer cop a l'Assemblea General de la mà de l'aleshores cap de govern d'Andorra, Òscar Ribas, Catalunya s'ha d'explicar a l'ONU com un soci fiable i compromès amb un món millor, capaç de participar -econòmicament, si cal-, com va fer entre els anys 2005 i 2007, en grans projectes de cooperació internacional d'ajuda al desenvolupament colze a colze amb altres estats.