Julio César Pérez: “El boli Bic és un instrument noble. Té la sensibilitat d’un clavicordi”

Julio César Pérez és conegut a Twitter com a @amarilloindio. Ahir mateix hi escrivia: “ Que sea claro, pero que no se entienda todo. Exacto ”. Podria ser la definició de qualsevol dels centenars de dibuixos que ha penjat a la xarxa en els darrers tres o quatre anys. Potser ho és. No ha fet tres mil tuits i va camí dels vint mil seguidors. Res al perfil de @amarilloindio parla de Julio César Pérez, tot i que ell ens hi conta el que veu i el que viu. Per això, segurament, s’hi defineix com a documentalista. Sigui el que sigui, César Pérez (Barcelona, 1974) és un dibuixant excel·lent. Els seus dibuixos sintètics, text inclòs, són la crònica singular d’una vida tan corrent com absurda. El trobem a Alcúdia, treballant com cada dia en la comptabilitat d’una botiga d’uniformes laborals, un petit negoci de la família política. Porta a sobre un quadern groc on dibuixa el que ha de ser un llibre per a l’editorial Rata de Barcelona. Està a punt de publicar-se Amarillo Indio 2, que com el primer volum surt de l’editorial basca Belleza Infinita. Últimament ha il·lustrat el llibre de poemes de Carlos Zanón Banco de sangre (Espasa Calpe). I acompanyarà amb els dibuixos el pròxim llibre de poesia de Sebastià Alzamora. Se’l veu feliç i ell ens ho confirma. “M’emociona que la gent pugui riure amb els meus dibuixos. Bé, a mi a vegades també em fan riure”, diu.

Som molts els que seguim @amarilloindio a Twitter. ¿Ens contes la seva història?

Uf, no sé si té gaire interès... És que jo vaig començar a fer dibuixos per esplaiar-me. Tenia poc temps, entre la botiga que portem amb la meva parella, els fills i tot això. Necessitava fer alguna cosa en què no hagués de pensar gaire i que pogués fer en pocs minuts. Em vaig imposar un mètode, una mena de lleis: no dedicar més de cinc minuts a cada dibuix, no esborrar res i penjar-ho a Twitter, tant si m’agradava com si no. Quan pintava tenia la malaltia del perfeccionisme i me’n volia desfer.

Havies estudiat belles arts a Barcelona. El dibuix no t’és estrany.

Jo sempre havia pintat. De fet, d’adolescent, de vacances m’organitzava per dedicar un dia a pintar i, l’endemà, als amics. Vaig estudiar belles arts i, en acabar i instal·lar-me a Mallorca, donava classes de plàstica a secundària. M’agradava força, però ho vaig deixar per dedicar-me només a la pintura. Però patia, patia molt i no aconseguia fer una cosa que m’agradés. Odiava la cuina de la pintura. Perseguia... no ho sé, aquesta transcendència que trobo en els artistes que admiro. Em feia un discurs previ, quan jo el que volia era enfrontar-me al fet de pintar sense res al cap. A més, tenia aquesta cosa absurda de voler agradar, cosa que em condicionava, em tensava. Res, que per a mi era un gran patiment pintar. Vaig dir prou, vaig desmuntar el taller i vaig anar a treballar al negoci familiar, portant la comptabilitat. No hi ha res més allunyat de mi que ser comptable d’una botiga d’uniformes laborals [riu].

Fa anys que no has agafat els pinzells. Què has trobat en el dibuix?

Ara soc feliç. Crec que dibuixar és exactament el buscava i no trobava en la pintura. Estic enamorat del dibuix. Porto la feina a sobre, puc treballar en qualsevol lloc, amb uns mitjans molt simples. Un quadern i un boli Bic, com un poeta. La pintura era com haver de moure una orquestra. He descobert que el bolígraf Bic és un instrument noble. Té la sensibilitat d’un clavicordi. Si prems molt és com un llapis; si prems menys és com una ploma, i m’encanta que escupi, i aquests errors que fa, aprofitar-los. Un dibuix no té un discurs previ, és espontani. M’hi poso i intento no pensar i mentre va sortint hi estableixo un diàleg. Ja no faig com amb la pintura, em vaig treure de sobre la tensió de voler agradar. A més, si l’art, almenys per a mi, és capacitat de síntesi, i si la bona tècnica és la que no es nota, la que és invisible, tot això ho he trobat en el dibuix. He avançat més en la pintura des que no toco els pinzells que quan pintava.

Però vas començar a dibuixar per Twitter, vull dir que buscaves un públic i segurament agradar.

No, no. Ho vaig fer per mi, per esplaiar-me. I m’agradava penjar-ho a Twitter, ningú ho mirava. Em vaig passar més d’un any amb quatre seguidors. Allò era com fer una exposició perquè ningú la veiés, com un museu per a ningú. Per a mi tenia molta gràcia aquest fet. Passa que després li agrades a qualcú i ho va difonent. Twitter té això d’exponencial. Més endavant li van parlar de mi al que seria l’editor d’ Amarillo Indio 1, que per cert no té ni Twitter, i va contactar amb mi. I després un altre. Em comanaren unes portades. I fins avui.

Dibuix i text són un tot als teus tuits. ¿Són cròniques de la realitat o de l’absurd?

Jo dibuixo el que veig, el que penso, i la realitat és la millor font. Normalment, em poso a fer un gargot sense pensar i sempre surt alguna cosa que s’assembla a alguna cosa o que em fa pensar en alguna cosa. Suposo que surt el que porto a dins, el meu substrat. En tot cas, jo sempre he estat de fixar-me en coses aparentment insignificants. I sí, el text, per a mi, és el mateix que el dibuix, hi fa part, vull dir que el text està dibuixat. A més, em permet que el dibuix no sigui literari, que gairebé no conti res. M’agrada pensar que faig una crònica de la realitat amb components d’absurd. Però, esclar, que no ho és, d’absurda, la vida?