The New York TimesEls últims dos mesos, l'editor de Vogue França ha dimitit. La presidenta d'Yves Saint Laurent ha dit que deixarà la feina dels seus somnis per dirigir la firma més petita de Reed Krakoff, el director creatiu de la marca de bosses de luxe Coach. Gucci Group s'ha desfet del seu director executiu. El primer aniversari, l'11 de febrer, del suïcidi d'Alexander McQueen va fer tornar a la memòria el record d'una altra pèrdua. I la nàusea va continuar fins que John Galliano va autodestruir-se amb el numeret banyat en alcohol d'"I love Hitler", que -com tantes altres frases destrossacarreres avui en dia- va ser escampada en un vídeo que va circular per la xarxa.
A alguns els va agafar més pànic que a altres i es van preguntar si no era hora, també per a ells, de marxar. Alguns van afrontar-ho de l'única manera que el món modern dels mitjans de comunicació permet: esquivant el temporal i planejant arribar aviat a la desfilada de Mugler del dia següent, perquè s'esperava que Lady Gaga hi desfilés i hi hagués un bon espectacle.
Però en aquest context, les paraules el xou ha de continuar , hissades com una bandera blanca, són innocents i immadures. Una cosa queda clara: el director executiu de Dior, Sidney Toledano, i el seu cap, el peix més gros en la indústria dels béns de luxe, Bernard Arnault, president de LVMH Moet Hennessy Louis Vuitton, havien de començar tràmits de destitució contra Galliano. No podien tolerar el seu odi públic, fos com fos d'atípic en ell, segons els defensors del dissenyador.
En circumstàncies com aquesta, un dissenyador milionari sensat hauria saltat al seu cotxe amb xofer per plantar-se davant del seu cap i al·legar bogeria. Acte seguit, se li hauria donat un viatge amb tot cobert cap a rehabilitació.
Història d'una caiguda anunciada
Però aquesta és la qüestió: Galliano no és un home sensat (ho és tant com missioners són els líders de la indústria de la moda). El divendres 25 de febrer, quan Dior el va suspendre del seu càrrec, molts periodistes de moda sospitaven que l'empresa aprofitava una oportunitat d'acomiadar-lo després de quinze anys al càrrec. Malgrat que encara podia enlluernar amb l'alta costura, com amb la col·lecció tenyida de flors de l'estiu passat, el negoci real és en els accessoris i la roba confeccionada per portar dia a dia, i les aparicions excèntriques de Galliano al final de les desfilades eren sovint l'únic de què parlaven els editors.
"Això és el que es parla en el món superficial de la moda", diu un executiu del sector. Si Toledano hagués volgut una excusa per despatxar Galiano no hauria pogut planejar un malson de relacions públiques que pogués esquitxar Dior tant com aquest.
Galliano no va contactar amb Dior després de l'incident en un bar de París, el dia 24, que va provocar la seva detenció -una discussió en què el dissenyador hauria fet comentaris racistes-, segons un executiu de l'empresa que demana mantenir l'anonimat: "Ell ho negava". Però la manca de comunicació entre la casa i el seu dissenyador estrella en un moment tan crucial apunta a tensions més profundes. [Dimecres, el fiscal de París va anunciar que Galliano seria jutjat pels insults racistes. El mateix dia, Galliano va fer públic el seu primer comunicat. Deia, en part: "Només em puc culpar a mi mateix i sé que he d'afrontar els meus propis errors i treballar dur per guanyar-me la comprensió i la compassió de la gent. (...) Estic buscant ajuda i el que puc esperar és, amb el temps, tractar el fracàs personal que ha dut a aquestes circumstàncies i intentar guanyar-me el perdó".]
D'alguna manera, grups de luxe com LVMH estan recollint el que van sembrar a mitjans dels 90, quan van contractar dissenyadors summament talentosos com Galliano, McQueen i Marc Jacobs (per Louis Vuitton) per donar energia a firmes antigues. Galliano no només estava formidablement dotat, amb habilitats tècniques i una sensibilitat romàntica que encaixava amb la feminitat de Dior, sinó que també va encertar en el sentit de visió que va aportar a la marca. Tenia una personalitat enorme, una barreja d'un temperament molt fort i un aire londinenc despreocupat amb què la gent es podia identificar.
En entrevistes o durant un avançament d'una col·lecció a l'estudi de Dior, Galliano sempre actuava com un hoste encantador, amb cigarrets per triar i remenar i gent dels tallers baixant vestits acabats. Una nit, tard, vaig observar com Galliano i els seus ajudants més propers feien proves amb una col·lecció inspirats per antigues dones egípcies i deesses de la moda dels anys 50. Treballaven davant dels miralls de l'estudi, parlant entre ells en veu baixa, mentre gent de la casa seia en uns graons, de més lluny. Es podia sentir la pressió posada sobre ell.
Però on segurament ha expressat millor la seva personalitat i el seu humor pervers és a la passarel·la. L'única desfilada en què m'he aixecat mai a aplaudir va ser en una de Galliano, fa sis o set anys. Va utilitzar un càsting especial d'intèrprets de fira -bessons, gent grassa, gent excepcionalment alta; monstres als ulls de la majoria de la gent- i va tancar la desfilada amb una model que passejava un titella que s'assemblava a ell. El dissenyador manipulat. Però qui estirava les cordes de qui? A la seva tornada als vestidors, després de caminar per la passarel·la, va aturar-se davant meu i va fer una petita reverència. Estava encantat que el seu treball fos reconegut, com tots els dissenyadors.
Una indústria d'excessos
La de Galliano va ser una elecció controvertida per a Dior quan, el 1996, Arnault va moure'l de Givenchy (també part del seu conglomerat). Tot i que Dior s'havia convertit en tibada i pretensiosa fins a un punt còmic, els francesos s'ho van prendre seriosament. Qui era aquest punk anglès amb trenes? Què en sabia, de costura? Recordo una vegada que vaig anar als tallers de Dior, el 2000, i vaig preguntar casualment a la dona encarregada de les sales de treball de draperia quin dels dissenyadors de Dior li agradava més: Marc Bohan, Gianfranco Ferré o Galliano. Va vacil·lar i després va dir: " Monsieur Galliano. Va canviar el meu ull".
Inicialment, Toledano estava alarmat per algunes idees de Galliano: les peces retallades i girades a l'inrevés que van aparèixer a la col·lecció Matrix, el 1999, a Versalles, i la desfilada controvertida inspirada en vagabunds de París. En aquell moment, Dior encara promocionava un look burgès als seus aparadors de l'Avenue Montaigne i als seus anuncis (també en la seva bossa de mà Lady Dior, popularitzada per Lady Di), i mentrestant Galliano ho donava tot per destruir tot allò a la passarel·la. Recordo que vaig topar amb Toledano i Arnault a Dior un dissabte del 1999 i els vaig dir que no entenia què estaven fent amb l'estil de la marca.
"Simplement espera -va dir Arnault, sempre segur d'ell mateix-. Ja ho veuràs. Tot tindrà sentit'". I així va ser. Al cap d'aproximadament un any, Dior va adquirir una imatge picant, atractiva i coherent. I Galliano va produir algunes de les seves desfilades més estimulants, com una al juliol del 2003 basada en el ballet i una altra al juliol del 2007, amb grans faldilles i brodats tridimensionals d'origami (l'art japonès de la papiroflèxia) en forma d'ocells.
Cada cop més, però, la sensació era que a Galliano el consentien de maneres que anaven més enllà del que era normal -xofer, guardaespatlles, viatges de recerca, vacances, equips d'assistents- i que haurien dut l'ànima més estable a perdre el contacte amb la realitat. Toledano l'ha animat repetidament a buscar ajuda professional per problemes (presumiblement, la beguda), però les respostes de Galliano eren indirectes. O deia que aniria a un spa .
Certament, la demanda que recau en els dissenyadors a les grans cases -produir múltiples col·leccions cada any- ha tingut alts costos creatius i personals. "No és que el John no tingués ajudants fent la feina buscant teixits -deia l'executiu de París-. Ell havia d'oferir la visió".
¿Però quina ha estat aquesta visió els últims anys? Dior volia més roba comercial. ¿I no és terriblement perjudicial separar un esperit creatiu dels mecanismes de fabricar la roba? No m'estranya que joves dissenyadors ara qüestionin el model de les cases de gran luxe i admirin el mètode de roba lenta d'Azzedine Alaia, que encara fa els patrons ell mateix, o fins i tot de Giorgio Armani, que no para de treballar.
D'alguna manera, els esdeveniments d'aquests dies semblen un rebuig de certes creences. Però la tristesa i el sentit de pèrdua són innegables. Potser una cosa bona que sortirà d'això és que Galliano rebrà ajuda. Dimecres hi havia notícies que havia marxat de França i per anar a un centre de rehabilitació, instat per col·legues i amics com Naomi Campbell i Kate Moss.
