Mariluz Naharro: “Aquí intentem que la gent pugui morir en pau”

La Mariluz i tot l’equip de l’ICO treballen per ajudar la gent a morir en pau. Sovint s’encarreguen de fer realitat les últimes voluntats dels pacients, com casar-se o fer un dinar de celebració.

És una feina dura?

A mi m’agrada molt. M’emociono i tot. Jo crec molt en l’empatia, sempre intento posar-me en el lloc de l’altre, i aquí hi ha pacients molt joves amb fills petits que estan al final de la seva vida. És dura a vegades, però els pacients et donen moltes lliçons de vida.

Quina és la lliçó més important que li han donat?

Que has de viure al dia, saber què vols i lluitar per aconseguir-ho. En qualsevol moment pots ser tu el que siguis en una unitat de cures pal·liatives. Has de dir als teus que els estimes i no guardar-te les coses.

Vostè ha tractat a pal·liatius pacients que primer va rebre a l’hospital de dia, quan tot just començaven el tractament anticàncer.

Sí, la setmana passada es va morir un pacient al qual jo havia posat cada dia durant 6 mesos la quimioteràpia a l’hospital de dia. Ell em deia: “ Chiquitina, tanta quimio que me has puesto y al final no ha servido para nada ”. No és cert, perquè ha conegut una néta, que ara té un any. El tractament li ha permès viure uns anys més, però malauradament la malaltia ha fet el seu curs.

Es pot morir bé?

Sí, i tant! He vist molta gent morir bé, en pau.

És el que vostès intenten aquí?

Tenim de tot, els pacients crònics que vénen a controlar un símptoma molt concret, ja sigui un dolor o uns vòmits, i pacients que vénen a morir, i el que intentem és que aquí morin en pau.

Com ho fan?

Volem que el pacient estigui bé. Els ajudem a treballar temes pendents, com parlar amb algun amic que fa temps que no veuen. Fins i tot celebrem casaments a la unitat! Quan els pacients arriben al final de la seva vida volen deixar-ho tot resolt i pensen: “No estem casats i potser la meva parella tindrà dificultats”. Tot això infermeria ho percep molt bé, aleshores de seguida ho comentem amb tot l’equip, la treballadora social, el psicòleg... i arreglem els papers.

Quin ha sigut l’últim casament?

Fa poc vam tenir una parella de dos homes que portaven tota la vida junts, però eren grans i mai havien pres la decisió de casar-se. Ho van comentar, la doctora els hi va oferir i ells mateixos es van quedar parats. Tot l’equip ho va fer possible. Recordo també una altra parella, ja fa anys, en què ella va anar a la perruqueria i es va mudar, estava guapíssima amb el seu ram, i fins i tot van fer una petita festa en una sala de reunions amb la família més propera.

Un es fa metge o infermera per ajudar la gent a recuperar-se i sobreviure. ¿Treballar en aquesta unitat és una contradicció?

Vaig estudiar infermeria per cuidar la gent. No hi ha millor lloc per cuidar la gent que aquí, a cures pal·liatives. A mi no em frustra, al revés, m’agrada ajudar a tenir un bon final de vida.

És una sort que els pacients es puguin acomiadar bé...

Sí, si la malaltia ho permet i el pacient està conscient.

Quan els pacients arriben aquí, són conscients que estan al final de la seva vida?

No tothom n’és conscient. Hi ha pacients que tenen crisis de coneixement, tenen unes expectatives que no són les reals, tot i que en el seu subconscient sí que ho saben. Nosaltres els ajudem a adaptar-se a la nova situació. A vegades, de sobte, diuen: “Ostres, doncs sí, el que m’està passant és que m’estic morint”. I aleshores els intentem ajudar. També hi ha molta gent que no en vol parlar i no els hi podem obligar.

¿Aquesta negació també es pot donar en les famílies?

Fem un treball amb tot el que envolta el pacient. Fem reunions amb els familiars diàriament.

Quin ha sigut l’últim desig que més li ha cridat l’atenció?

Un noi jove que va voler fer un dinar de celebració amb estovalles i copes. No arribava als 40 anys, es va fer un llistat de coses pendents, amb la gent a qui volia trucar, i va anar fent.

¿A la gent que es troba en aquest punt final de la vida li fa por la mort?

Sí, tenen por de morir malament, patint, i por de deixar d’estar amb la seva gent. Si els ajudes a parlar amb la seva parella, amb els fills, amb els néts... la veritat és que marxen amb molta pau. Jo m’emociono moltíssim, he presenciat molts comiats i de gent molt jove, és gratificant que puguin dir el que senten.

Quin ha sigut el comiat que més l’ha emocionat?

Fa poc un senyor que tenia un malestar emocional molt gran es va anar acomiadant de tots, de la dona i del fill adolescent. Els va dir que no podia continuar així, i aquell mateix dia va morir. Hi ha pacients que volen que siguis allà. A vegades t’acaben animant ells a tu. Et diuen: “Que estic bé”. I jo els dic: “Només falta que m’hagis d’animar tu a mi”.