Mónica Naranjo: “Algun dia sé que cantaré ‘Els segadors’. És una peça preciosa”
Nascuda a Figueres fa 41 anys, torna a l’actualitat amb ‘LVBNA’, el primer disc en set anys
Va marxar als 17 anys de casa per fer carrera, i el 1997 va vendre un milió i mig de còpies de Palabra de mujer, el disc que la va consagrar. Des de llavors, Mónica Naranjo ha cantat amb Pavarotti, ha fet de jurat a Tu cara me suena i s’ha pres obligats descansos.
Torna amb una òpera rock de look postapocalíptic per posar música a un llibre. Que complicat! Com se li va acudir la proposta?
No se m’ha acudit a mi. No tinc tant talent. Ja m’agradaria. Em va caure a les mans l’esborrany d’una novel·la i la història em va caçar. L’hi vaig passar a Pepe Herrero i vam acabar fent-ne 17 talls.
¿I no li ha fet por tornar amb un disc tan allunyat del seu pop dance habitual? Sembla difícil de vendre...
Vaig pensar que era un disc complex, com tots els de la meva carrera. No em va fer por. Crec que per crear art les pautes no han d’existir i no entenc una carrera sense evolució. El dia que ja no aprengui res em quedaré a casa i hi estaré molt a gust.
Dona, però si es retira ja no aprendrà més, no?
No, perquè tu pots continuar fent música per a tu, a casa teva. Jo no em veig amb 60 anys fent la volta al món cada dos per tres. Vull ser a casa envoltada de néts i vivint en comuna.
I no enyoraria l’escalf del públic?
No, perquè he estat molt de sort i ja l’he tingut. M’he sentit i em sento molt estimada pel públic.
¿El seu personatge intens dels escenaris no ha eclipsat l’artista?
La gent estava acostumada a veure el personatge altiu, dramàtic i sobreactuat que jo interpreto. I crec que molts pensaven que aquella persona no reia ni tenia una vida normal. Ara, a la tele, s’han emportat una agradable sorpresa.
¿I la dualitat que suposa crear un personatge no pot ser una mica perillosa?
El personatge em va molt bé. Per separar. Creu-me, el món de la música et pot fer parar boig.
Va haver de prendre’s un descans bastant important, no?
N’estava farta. Molt farta. De només treballar. Agafes avionsper ser a tres llocs diferents dels EUA en un dia i després anar a Mèxic. Al final acabes boig. A més, tampoc formava part dels meus plans tenir tant d’èxit.
Com és cantar amb Pavarotti?
Va ser un gran plaer. Quan jo tenia 14 anys i van formar el Tres Tenors pensava: “És el meu ídol”. Va ser fantàstic. De fet, abans de sortir a l’escenari em va agafar por escènica i li vaig dir que tenia pipí per fugir, però ell no em va deixar sola. Era molt llest...
I després d’haver cantat en tants idiomes, té previst cantar en català?
Doncs, mira, jo vaig començar cantant en català...
No ha repetit... No li va agradar?
Esclar, al final marxes, ja no tornes a parlar en català amb ningú.
I no li fa gràcia alguna cançó?
Sí, una cançó que sé que algun dia cantaré és Els segadors. És una peça preciosa.
A Madrid va estar onze hores firmant discos... ¿Ha fet patir els fans fent tanta tele i poca música?
No hi havia altra manera de fer el disco que fent tele. Quan vaig fer els comptes del que costaria la producció, em va caure una gota de suor freda per l’esquena.
Confia en les institucions públiques relacionades amb la cultura?
No. Ara no. Vaig demanar ajuda per fer aquest disc i encara m’han de contestar. Al ministeri, a la SGAE... Van dir: “Mónica Naranjo? A spam ”. Hi ha subvencions anuals per a la música clàssica. Vam dir que estàvem fent un disc clàssic, i res. La música està com està i tu no pots gastar-te 200.000 euros en un disc -que és el que ha costat el meu- així com així. Jo a vegades penso que, per als polítics, els artistes som l’última merda.
¿I ser catalana li ha fet més complicat triomfar a Espanya?
No! Jo estic treballant dia si dia també a Madrid i allà ens estimen molt. Aquestes coses que s’estan dient que a la resta d’Espanya no simpatitzen amb nosaltres són mentida. I al contrari també. A Madrid, sempre dic: “No us ho cregueu. Els catalans adorem la resta d’Espanya”. No hi ha cap problema, el problema el fan.
Apareix despullada al disc. Quin és el secret per estar tan estupenda?
Doncs jo menjo de tot.
Però potser poc...
Vols veure què duc al bolso? [S’aixeca i obre la bossa] Mira, xocolata! L’excusa perfecta per si estic angoixada, cansada... Però bé, faig dues hores d’esport al dia, sempre que puc.
Deu haver lligat molt, no?
No he lligat mai. No se què passa. Jo caic bé. Però ja està. A vegades, això sí, em tiren floretes molt gracioses. Una vegada em van dir: “M’agradaria ser guenyo per veure’t dos cops”.
Doncs per les cançons dels 90 sembla que l’hagin fet patir molt...
Eren lletres d’un amic meu que és gai i viu la vida fet un drama. És molt sensible i molt pel·liculer.
¿M’està dient que vostè no ha viscut el Desátame i que és un drama gai?
Sí. Ell patia aquella situació i jo vaig viure el moment amb ell.
