Stuart Holland: “A Brussel·les hi mana una burocràcia sense control i inhumana”

Stuart Holland (1940) ha presentat Contra la hegemonía de la austeridad, publicat per Arpa, la nova editorial de Joaquim Palau. Va ser autor del programa econòmic del Partit Laborista als anys setanta, membre del Parlament britànic del 1979 al 1989 i assessor de Delors en la creació de polítiques de cohesió econòmica i social per a la UE. És coautor, amb Varufakis i Galbraith, d’ Una modesta proposta per resoldre la crisi de l’eurozona, precursor del Pla B per a Europa liderat per Varufakis.

Encara creu en Europa?

En l’Europa que tenim ara, no. Però hi ha una Europa, que no està reconeguda, que té les institucions i els mecanismes de presa de decisions suficients per poder-se recuperar fins al punt de l’ocupació total, i que està sent substituïda per una combinació de la ignorància de la Comissió Europea i de l’arrogància alemanya.

I com és?

Hi ha un problema cultural fonamental. Una de les meves idees va ser recomanar l’emissió d’eurobons a Jacques Delors. Vaig recomanar el que ara és el Fons Europeu d’Inversions, que havia de ser paral·lel al Banc Europeu d’Inversions. Perquè el Banc Europeu d’Inversions sempre ha finançat projectes concrets, i el que realment necessitàvem era un instrument financer macroeconòmic, que financés la recuperació macroeconòmica. I el vam posar en marxa. Té el poder d’emetre bons, però el que passa és que Angela Merkel hi està en contra.

Resoldria la crisi?

Europa necessita un New Deal, com el dels Estats Units. Roosevelt va posar en marxa el New Deal, que va reduir l’atur del 22% al 8% en set anys a través de l’emissió de bons. Els bons són actius de renda fixa. No ho va fer a través de la política de dèficit fiscal keynesiana. La mitjana del dèficit als Estats Units durant el New Deal era només del 3%. Això és estabilitat i creixement sense límit! Els termes de referència del Banc Europeu d’Inversions haurien d’incloure inversió en salut, educació, millores urbanístiques, medi ambient i tecnologies verdes. El Banc va quadruplicar les inversions des del 1997 fins a la crisi financera del 2008. El problema va ser el cofinançament dels estats membres. A causa de les condicions poc intel·ligents de Maastricht en deute i dèficit, creien que havien de reduir la quantitat d’emprèstits, tot i que els préstecs rebuts del Banc Europeu d’Inversions no compten per al deute públic, cosa que sembla que Merkel i Schäuble no sàpiguen. Merkel va dir: “Els eurobons no seran introduïts mentre jo visqui”. Clarament, ella creu que Alemanya ha de pagar. Quan Guterres [António Guterres, ex primer ministre de Portugal] va proposar l’ampliació dels termes de referència del Banc Europeu, Helmut Kohl al principi va dir que no, a Amsterdam, i els periodistes li van preguntar: “Canceller, per què s’hi oposa?” I ell va contestar: “Els contribuents alemanys ja han pagat prou”. Els contribuents alemanys no paguen pels bons del Banc Europeu d’Inversions! Els bons són responsabilitat del mateix Banc. No requereixen garanties nacionals, ni transferències fiscals entre els països. El que calia era un cofinançament, i això es podria fer a través del Fons Europeu d’Inversions que vaig dissenyar.

Però no es fa.

Malauradament, Mateusz Szczurek -antic ministre de Finances de Polònia, keynesià, molt bona persona- va dir: “Necessitem un programa d’inversions finançat amb una gran emissió de bons, però el Fons Europeu d’Inversions no se’n pot encarregar, perquè només dóna suport a la petita i mitjana empresa”. Ell és molt bo, però no s’havia mirat als estatuts què pot fer el Fons Europeu d’Inversions.

És desconeixement?

Als nivells més alts hi ha un grau important de desconeixement de la viabilitat de la recuperació europea. També hi ha raons més profundes. És la percepció del deute. Europa no és racional. La paraula deute en alemany i neerlandès [schuld ] vol dir el mateix que culpabilitat. Nietzsche va dir-ho. Però sense crèdit no hi hauria capitalisme. Encara seríem en una societat feudal. Com la Xina ho era majoritàriament fins a la revolució de Mao. I llavors tenim L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, de Max Weber. Weber és un sociòleg genial, un bon socialdemòcrata. Era un pessimista profund pel que fa a la burocràcia, tot i que diu que hi ha tres tipus de lideratge polític: el carismàtic, el tradicional i el burocràtic. Es va queixar de la seva inhumanitat, la manca de cor, i és exactament el que ara tenim a Brussel·les: una burocràcia exempta de control i inhumana. Però Weber va afirmar que va ser l’ètica protestant la que va donar peu a l’auge del capitalisme. Està equivocat. No van ser els alemanys els que es van inventar el crèdit, van ser els italians, els Mèdici, els venecians. Es va enfortir a causa d’una diàspora grega a la zona comercial del Mediterrani, i això va facilitar que es generessin els excedents que van fer possible que hi hagués un capital financer en aquella època.

La recuperació europea és factible?

Cal prescindir d’Alemanya, això és molt important. Com es pot prescindir d’Alemanya? Hi ha l’anomenada “cooperació reforçada” [llei de procediment legislatiu de la UE], que no necessita unanimitat. Cal que una tercera part dels estats membres estiguin d’acord en una política determinada: si hi estan d’acord, els altres no s’hi poden oposar. La minoria pot fer coses, i prescindir de Schäuble i Merkel. Schäuble és tan arrogant que això ni se li ha acudit.

Vostè ha treballat molt per Europa.

En el meu disseny del Fons Europeu d’Inversions, una part dels bons que emet són per reciclar els excedents globals, i els excedents globals són enormes, haurien d’estar disponibles per al Fons de Capital de Risc, per a la petita i mitjana empresa, en lloc de ser asfixiats pels tipus d’interès. Merkel va dir: “No pots solucionar un problema apilant deute sobre més deute”. Esclar que no pots. No pots apilar deute públic sobre deute públic. Però els préstecs del Banc Europeu d’Inversions no compten per al deute públic! Hollande va fer servir els meus arguments en les eleccions presidencials. Ho va intentar.

I per què va fracassar?

No tenia el suport de prou gent. No tindrem una recuperació europea mentre es depengui de la unanimitat amb Alemanya. El 2011 el britànic George Osborne va dir en una entrevista al Financial Times : “Pot semblar estrany venint de mi, un conservador euroescèptic, però si es fes una emissió d’eurobons per a la recuperació hi donaria el meu suport, perquè la recuperació d’Europa és vital per a les exportacions britàniques”.

El seu amic Varufakis també va fracassar.

Va ser un exercici de càstig, va ser intencionat. Grècia no es pot recuperar si Europa no es recupera. Espanya no es pot recuperar si Europa no es recupera. Se suposa que necessitem unes recuperacions mútues que es reforcin l’una a l’altra.

Vostè va treballar amb De Gaulle, entre altres. ¿Creu que ara no tenim grans líders a Europa?

No en tenim. Però no hauria de dependre només de grans lideratges. Depèn de la força de les idees.

El Regne Unit seguirà a Europa?

Els que volen marxar són apassionats. Els que es volen quedar diuen: “Bé, Europa no es perfecta, s’hi hauria de fer una reforma...” I aquest no és un argument gaire convincent. Lafontaine va dir: “M’he equivocat. Com més mous les coses cap a un nivell federal, més obscura és la presa de decisions i menys responsabilitat hi ha”. Joschka Fischer va dir: “Thomas Mann volia una Alemanya europea, i el que tenim ara és una Europa alemanya”.

Al llibre vostè diu que a Europa va néixer la democràcia i pot ser que sigui on trobi la mort. ¿Tenim una democràcia real?

No tenim res que s’assembli a una democràcia, a nivell europeu, i s’ha de recuperar. John Stuart Mill va dir: “Si la minoria pot obligar una majoria, ja no és una democràcia”. I va ser Rousseau qui va dir: “Els anglesos es pensen que són lliures, ¿però en quin sentit ho són si un cop cada set anys poden votar per la millor de dues opcions dolentes i entre eleccions continuen sent tan poc lliures com ho eren abans?” Per tant, la democràcia no és una qüestió d’ampliar parts del Parlament Europeu. És una qüestió de reconèixer que els estats membres no han d’acceptar les ordres d’Alemanya o de la Comissió.

Si ens trobem d’aquí deu anys, ¿creu que les coses seran millors que ara, o pitjors? És optimista?

Podrien ser millors d’aquí deu setmanes. Si per exemple el govern espanyol unís forces amb el de Portugal i Renzi i Valls i Hollande per demostrar la viabilitat d’aquesta recuperació, es podria fer molt ràpid. I no estic dient res absurd.

Quin és el millor líder polític que ha conegut durant tots aquests anys?

De Gaulle era espectacular, un gran home. Andreas Papandreu és fantàstic. Però el líder polític més efectiu amb qui he treballat mai és António Guterres. Així és com vam aconseguir, per exemple, l’ampliació dels termes de referència del Banc Europeu d’Inversions a inversions socials.

Quin és el seu millor èxit treballant per Europa? De totes les coses que ha aconseguit, de quina està més orgullós?

L’Acta Única Europea va ser molt significativa, però l’han oblidada. Perquè compromet la Unió Europea a una cohesió econòmica i social. La segona, la creació del Fons Europeu d’Inversions, que existeix i podria tirar endavant el projecte dels eurobons.