Per què ens importa tant l'opinió dels altres (i què diu això del nostre estat psicològic)

Barcelona¿Sabies que les persones que treballen amb caps que les critiquen de forma injusta i que no les escolten tenen un 30% més de possibilitats de patir un atac de cor que les que tenen caps que tracten els seus treballadors de forma justa i sensible? ¿I que a països on l'atur no és un problema endèmic el principal motiu pel qual els treballadors deixen l'empresa és perquè no se senten reconeguts? Sentir-se reconegut, valorat, apreciat, és molt important en tots els àmbits de la vida, des del laboral fins al personal. Per què? Quin és el motiu pel qual ens importa tant l'opinió dels altres? I què diu això del nostre estat psicològic?

The Energy Project és una multinacional especialitzada a ajudar les empreses a millorar el rendiment dels treballadors i aconseguir que l'organització funcioni millor, sigui més eficient i, per tant, obtingui millors resultats. La seva estratègia no passa per demanar més coses als empleats, sinó justament pel contrari: que les empreses donin als treballadors allò que aquests necessiten per estar contents. Ho fan, diuen, perquè com més feliços estan els empleats més eficient és la seva feina, cosa que repercuteix de forma positiva en tota l'organització. Amb dades de milers de treballadors, The Energy Project ho té clar. Si hi ha una cosa que fa que els empleats se sentin a gust és pensar que la seva feina aporta alguna cosa, que allò que fan serveix. I si hi una cosa que els molesta i fa que es trobin a disgust és pensar que els seus caps no valoren el que fan.

No sentir-se reconeguts és la principal font de frustració en el món laboral. De fet, la falta de reconeixement és un dels motius que genera més emocions negatives en les empreses. Però no es tracta només que ningú ens digui que hem treballat bé, que la nostra contribució és decisiva. Es tracta també de no ser menystinguts, de no ser criticats davant dels altres. La pràctica, malauradament habitual, de criticar un treballador davant dels companys és un dels factors que genera més malestar. Per molt que ho intentem, no és possible deixar els nostres sentiments a la porta de l'oficina. No som màquines, i tot allò que passa a dins de l'empresa ens pot causar satisfacció. O ens pot fer mal.

La família, els amics

Això passa en el món laboral, però les coses no són diferents en l'àmbit domèstic. Si vigilem que sempre hi hagi llet a la nevera, posem la rentadora i tenim la casa ordenada esperem que els que viuen amb nosaltres ho reconeguin. Encara que costi creure-ho aquesta falta de reconeixement, la sensació que una de les dues parts s'esforça més que l'altra, i que aquesta altra sembla no adonar-se'n o fins i tot nega l'esforç, és el principal motiu de divorci entre les parelles casades.

I hi ha també l'àmbit social, ser valorat i respectat pels nostres amics, pels coneguts, pels veïns… Al darrere de molts episodis de conflictivitat social hi ha la sensació, correcta o no, que tenen molts joves que se senten menystinguts per l'entorn, que es creuen invisibles, que pensen que no pinten res. Reaccionen cridant l'atenció, fent-se notar i, si cal, provocant por. Aquesta és una pauta habitual en els grups juvenils, bandes formades per nois i noies obsessionats a trobar el respecte que, creuen, la societat els nega. La manera com ens sentim condiciona la manera com ens comportem, tant si ho volem com si no.

Una necessitat evolutiva

Però, per què és tan important guanyar-se el respecte, el reconeixement o l'admiració dels altres? Per què és tan forta la necessitat de sentir-se valorats? La resposta és que la manera com els altres ens veuen resulta determinant per ajudar-nos a saber qui som. Si no sabem qui som, no ens sentim segurs. I no hi ha res més important que sentir-nos segurs. La necessitat de ser valorats i reconeguts és un tret primitiu, i respon a un criteri evolutiu. Estar ben considerat pels altres garanteix el nostre èxit, i el dels nostres descendents, dins del grup. És tan important com el menjar.

El 1936 Dale Carnegie va escriure un llibre que s'ha convertit en un clàssic, 'Com fer amics i influir en la gent'. El seu consell era clar: si vols guanyar-te algú, aconseguir que faci alguna cosa per tu, has de fer que se senti important. Escolta'l amb atenció, afalaga'l discretament, fes-li creure que allò que t'explica t'importa. I, com que les persones ens belluguem més per impulsos emocionals que racionals, motiva'l, inspira'l, emociona'l, fes-lo riure, plorar… però no el molestis, no el facis enfadar. Tothom busca la positivitat, i defuig la negativitat. Ningú vol sentir com ens queixem. Els elogis ens agraden molt més que les crítiques.

El normal és que, en arribar al món, rebem una enorme quantitat d'atenció, suport i amor incondicional. De forma conscient o inconscient, els continuem buscant com a adults. Però en el món dels adults les crítiques abunden més que les lloances. Les relacions tòxiques, els agressius-passius, els envejosos, els gelosos… són molt ràpids a l'hora de destacar coses negatives, però ignoren les positives. Com hem vist, no només les crítiques fan mal, també el silenci. El silenci que rebem quan ningú sembla parar atenció al que fem. I si el que fem no desperta l'atenció dels altres és que no és important. I si el que fem no és important és que no ho som nosaltres. Una espiral de negativitat que pot acabar tenint conseqüències molt negatives: frustració, ressentiment, baixa autoestima, falta de confiança en un mateix.

Quan no ens agrada com som

I és que una cosa és que ser valorat pels altres sigui una necessitat bàsica i una altra que ens sentim malament si no trobem aquest reconeixement. Cal anar amb compte, perquè quan algú se sent sistemàticament menystingut el problema el pot tenir ell, i no els altres. Algú equilibrat des del punt de vista psicològic no espera de forma passiva el reconeixement dels altres, sinó que pregunta obertament que en pensen del que fa o deixa de fer, sense tenir por de la resposta i les possibles crítiques. No només això, sinó que busca aquest reconeixement en ell mateix abans que en els altres. En canvi, una persona amb problemes d'autoestima acostuma a no creure's els elogis; cap reconeixement és suficient per a ell, perquè no està en condicions d'entendre'l i acceptar-lo.

Sovint, quan algú no troba al seu interior el reconeixement que busca és perquè no s'accepta tal com és, perquè no s'agrada a ell mateix. Això acostuma a passar amb persones que van créixer en un ambient hostil, amb pares que ferien els seus sentiments, que els jutjaven de forma negativa, que els feien saber que no actuaven bé, que no eren prou bons, o prou intel·ligents, o prou atractius físicament. Aquestes persones tendiran, d'adultes, a tractar-se a elles mateixes amb la mateixa severitat que rebien de petites. No s'agradaran, no s'acceptaran. No trobaran el tan necessari reconeixement en elles mateixes. Ni, per descomptat, en el seu entorn.