L'exercici físic alenteix l'envelliment?

The New York TimesPràcticament tots els tipus d'activitat física, des de les més lleugeres fins a les més intenses, poden alentir el procés d'envelliment de les nostres cèl·lules, segons un nou estudi. I la maduresa (entre els 40 i els 60) és un moment crucial per posar-se en marxa i ser actiu.

No és fàcil saber l'edat d'una cèl·lula, perquè l'edat biològica rarament coincideix amb la cronològica. Una cèl·lula pot ser relativament jove des del punt de vista de quan va començar a existir, però en canvi funcionar de forma lenta o erràtica, com si fos vella. En l'actualitat són molts els científics que determinen l'edat biològica d'una cèl·lula –en el sentit de si funciona o no correctament, no de si és més o menys vella– mesurant la longitud dels seus telòmers.

Per a tots aquells que no coneixem en detall com funciona l'interior de les nostres cèl·lules, els telòmers són les petites terminacions que hi ha en els extrems dels cromosomes, com el trosset de plàstic que manté units els cordons de les sabates. Es creu que protegeixen l'ADN i eviten que resulti malmès durant el procés de divisió i rèplica.

Envelliment prematur

A mesura que les cèl·lules envelleixen, els telòmers es fan més curts i es desgasten. L'obesitat, el tabac, l'insomni o la diabetis són alguns dels factors relacionats amb la salut i l'estil de vida que poden contribuir a accelerar aquest procés. En aquests casos, les cèl·lules afectades envelleixen de forma prematura.

Però alguns estudis recents indiquen que l'exercici físic pot aturar el desgast dels telòmers. Estudis anteriors ja havien arribat a la conclusió que els telòmers dels atletes professionals eren més llargs que els de les persones sedentàries de la mateixa edat. Aquest també és el cas de les dones d'edat avançada que caminen de forma habitual o practiquen algun tipus d'exercici moderat.

Però tots aquests estudis eren força limitats i se centraven bàsicament en persones grans que caminaven o corrien. No quedava clar què passava amb els telòmers de la gent d'altres edats que també practicava exercici. En el nou estudi, publicat a la 'Medicine & Science in Sports & Exercise', els investigadors de les universitats de Mississipí i de Califòrnia van decidir estudiar de forma més àmplia quina és la relació que hi ha entre l'exercici i els telòmers en un àmbit de població més gran.

Amb aquest objectiu van analitzar les dades de l'Enquesta Nacional de Salut i Nutrició dels Estats Units, un qüestionari en què desenes de milers de persones responen a tota mena de preguntes sobre la seva salut i els seus hàbits d'exercici, i aporten un reconeixement mèdic que inclou una mostra de sang. Els últims anys aquestes mostres han estat analitzades, entre altres motius, per determinar la longitud dels telòmers dels leucòcits. Els investigadors van reunir informació de 6.500 persones d'edats compreses entre els 20 i els 84 anys, i la van classificar en quatre grups diferents, en funció de com havien respost a les diferents preguntes.

Les preguntes de l'enquesta tendien a ser força generals: es limitaven a preguntar si, durant l'últim mes, havien aixecat pesos, fet algun tipus d'exercici moderat –com caminar– o intens –com córrer– o si anaven a la feina o a l'escola a peu o amb bicicleta. Si els enquestats responien de forma afirmativa a alguna d'aquestes quatre preguntes rebien un punt. Així, si algú deia que caminava rebia un punt; si a més corria un altre… i així fins a un màxim de quatre punts. Aleshores els investigadors comparaven la puntuació resultant amb la longitud dels telòmers de cadascuna de les persones. I la relació era clara. Per cada punt que algú obtenia per fer exercici es reduïa de forma significativa el risc que tingués telòmers excepcionalment curts.

Exercici i telòmers

Algú que practica un únic tipus d'activitat física, i que per tant ha obtingut un punt, té un 3% menys de probabilitats de tenir telòmers curts que algú que no fa cap tipus d'exercici. El risc es redueix de forma encara més clara en el cas de les persones més actives. Aquells que asseguren que fan dos tipus d'activitats físiques diferents tenen un 24% menys probabilitats de tenir telòmers curts; amb tres tipus, les probabilitats són un 29% menors; i els que fan totes quatre activitats tenen un 59% menys de probabilitats de tenir telòmers molt curts.

La maduresa, un bon moment per començar

El que resulta particularment interessant és que els investigadors van descobrir que aquestes associacions es donen més en les persones que tenen entre 40 i 65 anys, la qual cosa sembla apuntar que la maduresa és un bon moment per començar o mantenir un programa d'activitat física si volem evitar que els nostres telòmers deixin d'encongir-se, apunta Paul Loprinzi, professor associat de ciències de la salut i l'exercici de la Universitat de Mississipí. Loprinzi és coautor de l'estudi, juntament amb Jeremy Loenneke, de la Universitat de Mississipí, i Elizabeth Blackburn, de la Universitat de Califòrnia, guanyadora el 2009 d'un premi Nobel pel seu descobriment dels telòmers.

L'esport altera els telòmers?

Ara bé, tal com adverteix el doctor Loprinzi, l'estudi es limita a establir vincles, per la qual cosa no pot provar si la pràctica de l'exercici pot provocar canvis en la longitud dels telòmers, només que els que s'exerciten tenen telòmers més llargs. El doctor també explica que l'estudi tampoc pot delimitar quin és el nivell ideal d'exercici que cal dur a terme per mantenir els telòmers en bon estat, ja que l'enquesta es limitava a preguntar als ciutadans si feien o no exercici, no amb quina regularitat. I, el que potser és més important, els resultats de l'estudi no permeten dirimir si tenir telòmers més llargs vol dir tenir més bona salut.

En qualsevol cas, insisteix Loprinzi, hi ha diversos estudis, alguns d'ells procedents del seu propi laboratori, que demostren que els telòmers "permeten preveure la mortalitat": uns telòmers curts volen dir una vida curta. Així és que el missatge, diu, és clar: "L'exercici és bo per a les teves cèl·lules, i com més exercici i més variat, millor".