Publicitat
Publicitat

Dos Punts

Ignoro quants llibres bons es tradueixen al català, però no es perdin Dovlàtov

I tanmateix, rus

Ignoro quants llibres bons es tradueixen anualment al català. Però sé que publicant La zona i La maleta , Labreu Editorial ha ennoblit moltes biblioteques. El seu autor, Serguei Dovlàtov, es presentava com un pobre narrador. Perquè per a ser escriptor, deia, cal posseir dues coses: una moral i prou força per propagar-la. No dubto que l'escriptor moralitzi ficcionant però sí que el narrador es limiti a exposar. El que passa és que a ell va sobrar-li talent per convertir la seva vida en una narració esplèndida i va voler deixar clar que no creia en cap veritat per predicar. I potser era cert i és un cas més de nihilisme per excés de lucidesa. Però de nihilisme que es vol vèncer amb un humor i una acceptació de la misèria espaterrants.

Després de fer de carceller en un camp de presoners, i tip de traficar al mercat negre, Dovlàtov va fer de redactor per alguns diaris de la URSS. Posat's a traficar, devia pensar, val més constar a la Seguretat Social. Però l'any 1979, fart de veure censurats els seus relats, va fugir als USA amb només una maleta. Aquesta relació sentimental amb la propietat explica la seva admiració per Txèhov, un geni dedicat a assenyalar conflictes potencials. Conflictes que nosaltres, veient l'adaptació frívola i festiva que s'ha fet de L'hort dels cireres al teatre Romea, sembla que donem per superats.

Deia Dovlàtov que tota obra presenta tres aspectes: el que l'autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho. Dubto que hi hagi massa distància entre el que ell volia dir i el resultat. Però el seu implícit més clar és la força amb que estima i repugna la terra que l'ha expulsat: ell, a pesar d'estudiar finés i fugir de la Unió Soviètica, tot i enlluernar-se pels autors nordamericans, va acabar vivint entre paisans i va acabar escrivint -salvat per la memòria- sobre el seu món d'abans. Dovlàtov no s'allibera de la tradició russa, com diuen alguns, sinó que l'amplia perquè se'n alimenta. La bellesa de Puixkin, la psicologia de Dostoiveksi, l'actitud de Txèhov: tot filtrat pel desencant polític i metafísic d'un exiliat. D'un rus clarivident i de sensibilitat extrema que no va adaptar-se mai, tot i el reconeixement del públic i la llibertat, a la nova terra. I és que Dovlàtov va morir a Brooklyn amb només 48 anys, completament alcoholitzat, deixant una obra breu però intensa.

Més continguts de