“Aquí Ràdio Andorra…”, la falca d’un país i d’un continent

Andorra la Vella“Aquí Ràdio Andorra…”. Una falca radiofònica de la periodista Victoria Zorzano que ja ha esdevingut un mite, una falca que evoca un passat complex, tan apassionant com agitat. Una frase que, en definitiva, ha marcat la història d’Andorra i la manera de donar-se a conèixer al món.

Però anem a pams. “Aquí Ràdio Andorra...”, es va convertir en l’entradeta més famosa d’un petit projecte que va néixer als anys trenta, ideat per l’andorrà Bonaventura Vila, per Estanislau Puiggròs (propietari de Ràdio Badalona) i per Jacques Trémoulet, empresari francès molt vinculat al món de la radiodifusió que buscava el lloc idoni on poder expandir el seu projecte en una Europa convulsa. La concessió del Consell General per construir la primera ràdio del país data de l’any 1935. Era la primera emissora andorrana, tot i que amb el temps va convertir una mica en la ràdio de tots els europeus.

Inauguració diferida

La inauguració de Ràdio Andorra va tenir lloc l’agost del 1939, amb una primera emissió que es va fer des del Roc del Puy, l’emblemàtic edifici a l’entrada d’Encamp, tot i que més endavant els estudis es van traslladar a l’edifici conegut com el Roc de les Anelletes, a Andorra la Vella. En tot cas, no va ser el millor dia per posar-la en funcionament, ja que l’endemà esclatava la Segona Guerra Mundial, un fet que va fer emmudir la petita emissora durant nou mesos. Va ser el 3 d’abril del 1940, ara sí en plenes facultats, que Ràdio Andorra va començar a radiar de manera lineal i exitosa. De fet, es va convertir en l’únic centre emissor privat que va transmetre durant la Segona Guerra Mundial: mentre tots radiaven comunicats de guerra, l’emissora andorrana feia arribar la música del moment a tots els racons del Vell Continent, però també d’arreu del món mitjançant l’ona curta. A més, la seva música parlava sense paraules. Són molt els que defensen que part de la selecció musical es feia per informar sobre si els combatents havien superat amb èxit alguna situació bèl·lica conflictiva. En un inici transmetia en castellà i francès, tot i que de seguida s’hi va incorporar també el català.

Així, Andorra, petit país gairebé desconegut, aliè a tots els conflictes bèl·lics de l’època, va passar al capdavant de tots en el panorama radiofònic del moment. Els seus programes feien de “bàlsam per a un continent que es desfeia”, tal com recorda Gualbert Osorio, periodista que hi va treballar i autor del llibre Ràdio Andorra, la història d’un mite que va fer història. És dels que més ha estimat aquesta emissora i, en definitiva, qui més protagonisme va agafar quan es va veure obligada a apagar-se.

Pel que fa al seu posicionament amb el conflicte bèl·lic mundial, el mateix Consell General va advertir que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social”. Amb tot, han anat apareixent documents que demostren la inclinació de Trémoulet cap al bàndol nazi i -ho explica el mateix Osorio- fins i tot els nazis van demanar que les ones de Ràdio Andorra fossin captades pels submarins alemanys del Mediterrani. Finalment el francès no hi va accedir, tot i que hi ha documents que demostren que va oferir la ràdio i la seva publicitat als nazis.

Fi del conflicte i creixement

Lluny de rebaixar les audiències, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Ràdio Andorra va continuar creixent en nombre d’oients fins arribar als anys seixanta a superar els 4 milions. Van ser èpoques marcades per una gran diàspora d’immigrants arreu d’Europa, i l’emissora del Principat era el canal perfecte per acostar les famílies separades mitjançant el seu programa nocturn de dedicatòries musicals.

Però tot va començar a canviar quan va entrar en escena Sud Ràdio, una emissora francesa creada pel govern francès davant la negativa del Consell General del Principat de donar-los Ràdio Andorra. Trémoulet, un cop va acabar la guerra, va ser condemnat a mort acusat de col·laborar amb els nazis, motiu pel qual els francesos es van considerar amb el dret de confiscar l’emissora. Però Andorra s’hi va negar i va començar un període definit com la Guerra de les Ràdios.

El conflicte va tenir diversos estira-i-arronses que van acabar amb la decisió del Consell General, l’any 1961, de posar ordre i anul·lar la concessió inicial del 1935. Així, es van atorgar dues noves concessions, una als francesos i l’altra als espanyols. D’aquesta manera Sud Ràdio naixia de manera legal, explotada mitjançant l’empresa pública Sofirad. Pel que fa a Ràdio Andorra, el govern espanyol va arribar a un acord amb Trémoulet perquè explotés l’emissora fins a l’any 1981.

Comença el declivi

A partir d’aquí es pot donar per acabat l’auge de Ràdio Andorra i comença un llarg camí de decadència que la va portar a morir definitivament l’abril del 1984, tot i que ja des del 1981 havia tallat emissions. No podia competir amb la potent ràdio francesa en termes de publicitat, ni tampoc tenia el mateix pes dins una Europa que començava a prosperar. Tampoc hi va ajudar la mort de Jacques Trémoulet, l’any 1971, qui més notorietat li havia donat.

A més, els deutes per ingressos publicitaris que mantenia amb el Consell General no van permetre que la institució pública donés un cop de mà a l’emissora, que anava agonitzant i perdent popularitat. Ràdio Andorra emmudia després d’un decret del Consell General del 1981, i poc després Sud Ràdio passava a emetre des de Tolosa.

Però amb tot, segons Osorio, que va ser nomenat administrador judicial de l’emissora per iniciar tot el procés de liquidació, van ser les pressions espanyoles, després que el PSOE guanyés les eleccions, les que li van donar el cop de gràcia definitiu. Però tampoc els andorrans van ser molt hàbils en la lluita per mantenir-la. “D’Andorra, no entendré mai com van deixar perdre el màxim efecte propagandístic que va tenir el país”, lamenta Osorio.

L’esperit de Ràdio Andorra va quedar gairebé mort. I no va renéixer fins que els governs d’Albert Pintat i de Rodríguez Zapatero van arribar a un acord, el 2007, perquè els terrenys de la ràdio a Encamp passessin a mans andorranes, a canvi que fossin indemnitzades totes les parts que van quedar per liquidar el 1981. Una quantia que va arribar fins a 850.000 euros. A més, el govern andorrà es comprometia a no utilitzar l’edifici per a negocis o amb fins econòmics.

Per tot plegat, l’emissora tornava als seus orígens, però ja sense vida radiofònica.