Publicitat
Publicitat

Catalans a Guinea

Fins a la seva independència el 1968, bona part de l’economia de l’antiga colònia espanyola estava en mans d’industrials i emprenedors procedents de Catalunya

FRANCESC VILLÀ ESTÀ JUBILAT, i la cara se li il·lumina quan parla de l’antiga colònia espanyola. Ell només va ser-hi tres anys, a Guinea, de molt jove, dels 15 als 18, però van ser tres anys que van canviar-li la vida.

La seva família volia que fos aparellador, fins i tot tenia una beca per estudiar, i aquest hauria sigut el seu destí si el noi no s’hagués entossudit a deixar els estudis i anar a treballar amb el pare a Guinea, del que fos. Ell volia veure món. Recorda que als 17 anys ja era l’encarregat de pagar els jornalers de l’empresa on treballava, Constructora de Guinea SA. “Un cop al mes m’asseia, al costat d’una caixa de cabals que gairebé ocupava més que jo, i repartia els diners de la mesada als treballadors, t’ho pots imaginar? Tenia davant meu una filera d’homes cepats que em deien massa o senyor”. Els caps de setmana solia agafar la seva Lambretta, no tenia carnet per conduir-la, i se n’anava al Casino de Bata a ballar o a jugar a cartes.

Era mitjans dels anys cinquanta del segle passat i el jove Francesc Villà vivia amb el seu pare a la urbanització que la mateixa empresa havia construït per als treballadors espanyols, a tres quilòmetres de la ciutat de Bata i molt a prop de l’aeroport. Tot i ser lluny de casa seva, a Sant Cugat del Vallès, estava envoltat de convilatans. “Hi havia 8 o 10 famílies del poble, portades per Josep Barnils, un dels socis propietaris de l’empresa. Hi havia l’Esteve Codó i en Capel, encarregats de la pedra artificial; el mecànic Jaume Soler s’ocupava del manteniment de tots els vehicles de la companyia, l’Isidor Mora era un dels capatassos d’obra...”

La jornada laboral era llarga per als usos colonials, de 7 a 3; la companyia tenia molta feina, ja que s’havia especialitzat en la construcció d’edificis oficials, ponts, carreteres, l’aeroport... “Havent dinat, fèiem la becaina -explica el Francesc-, i després sèiem al carrer, a la fresca, i parlàvem amb els veïns com ho hauríem pogut fer al poble. Ens ajuntàvem sobretot amb els altres catalans: n’hi havia molts a la colònia, es pot dir que érem majoria”.

La presència catalana en aquell racó de l’Àfrica ve de lluny. Sobre el paper, el domini colonial espanyol als territoris de l’Àfrica equatorial prové de l’acord signat el 1777, el Tractat de Sant Ildefons, pel qual Espanya i Portugal es repartien i s’intercanviaven com a cromos possessions americanes i africanes. L’interès que la Corona espanyola tenia per dominar aquelles remotes terres del golf de Guinea no era altre que assegurar-se un lloc propi on nodrir-se d’esclaus per donar impuls a l’agricultura en les regions del continent americà amb poca població indígena i, de passada, acabar amb la dependència del monopoli que ostentaven els negrers anglesos i francesos. Els primers catalans que van albirar les costes de l’illa de Fernando Poo devien ser mariners dels vaixells que feien la ruta d’esclaus que unia directament les costes del golf de Guinea amb les Antilles, un comerç que a l’època va proporcionar grans beneficis a algunes famílies catalanes.

La colonització d’aquelles terres va ser molt lenta, i no va ser plenament efectiva fins a la dècada del 1850, en què els aires independentistes americans feien aconsellable considerar els territoris africans no només com a proveïdors de mà d’obra, ara assalariada, ja que s’havia abolit l’esclavitud, sinó com a colònies productores a l’estil antillà. Amb aquest propòsit van embarcar-se comerciants i industrials catalans, i van assentar-se a l’illa de Fernando Poo per iniciar la producció de cacau. El 1900 Espanya va ampliar les seves possessions equatorials amb 26.000 km de selva: era el territori que s’anomenaria Río Muni, el Muni o, simplement, la Guinea continental espanyola. Les perspectives de negoci en el nou territori van augmentar i van ser empresaris catalans qui van aconseguir una posició predominant a Alena, la principal empresa de la colònia, dedicada a l’agricultura i a l’explotació forestal.

EL CONTROL DEL CACAU

Tanmateix, el cacau sempre va ser el pilar de l’economia colonial guineana, i estava controlat per inversors catalans. La Unió d’Agricultors de Fernando Poo, la patronal dels plantadors guineans, tenia la seva seu a Barcelona i tenia prou influències i poder polític per obligar els fabricants de xocolata de la resta d’Espanya a comprar el cacau guineà. Els catalans, a més de dedicar-se als assumptes materials de la colònia, van dominar en l’evangelització del territori, ja que van ser missioners claretians, amb seu a Vic, i més tard les germanes concepcionistes els encarregats de salvar les ànimes dels indígenes. La Verge de Montserrat, la Moreneta, es va convertir en la patrona de desenes de pobles guineans.

I també va ser un català qui va estudiar i documentar seriosament la fauna i la població nativa d’aquella zona de l’Àfrica. Jordi Sabater Pi, conegut sobretot per haver rescatat el Floquet de Neu i haver-lo portat al Zoo de Barcelona, va arribar a la colònia el 1939 per fer de capatàs en una explotació agrària. A diferència de la majoria de colons va aprendre la llengua dels fangs i va interessar-se per la cultura i els seus costums. Va publicar un bon grapat d’estudis sobre la cultura fang i gràcies a ell podem fer-nos la idea de com era aquell poble abans de l’arribada de l’home blanc, quina era la seva estructura social, el significat ritual i de parentiu dels tatuatges... Amb el temps, Jordi Sabater va centrar la seva curiositat en la zoologia, la qual cosa li va permetre explotar la seva faceta d’observador meticulós i dibuixant detallista. Les llibretes de camp de Sabater són verdaderes obres d’art i també són una referència internacional que van proporcionar material a institucions com el Museu Americà d’Història Natural, la Universitat de Stanford o la de Zuric. El naturalista va descobrir espècies desconegudes com la granota gegant goliat o l’ocell indicador de la mel.

Els anys quaranta i cinquanta del segle passat van ser l’època daurada de la Guinea espanyola. Amb una península enfonsada per les mancances de la postguerra, l’or del cacau va atreure molta gent. En l’imaginari de tots hi havia la idea de l’aventurer que anava a les colònies ben escurat, i en tornava havent fet fortuna.

Uns cridaven els altres. El pioner d’un poble, quan s’assentava i prosperava una mica, s’envoltava de gent de confiança i contractava els seus veïns o familiars, i així es conformaven petites colònies dins la colònia.

En el cas de Francesc Villà, i de tots els santcugatencs que van viatjar a Guinea, qui va fer el primer pas va ser Josep Barnils. La seva biografia compleix el model de l’home fet a si mateix. No volia ser pagès com el seu pare. Havia treballat de manobre, d’aprenent de barber... I va demanar prestats els diners per al passatge al seu tiet, amb la solemne promesa de tornar-los-hi. Va embarcar sense els visats necessaris per treballar a la colònia i s’ho va manegar per esquivar els controls en arribar. Les primeres feines que va trobar van ser en explotacions de fusta en llocs ben aïllats del continent. Estalviava tot el jornal, quin remei, a la selva no podia gastar res. Cada dos anys tornava al poble i comprava algun tros de terra. Després d’un accident va deixar el món de la fusta i va començar a treballar en la construcció, primer de paleta, després d’encarregat d’obra i, més tard, de soci de l’empresa Construcciones de Guinea SA, també anomenada Andubar.

Josep Barnils va morir el 1989, però m’explica la seva història el seu fill Sergi, l’únic que va néixer a Bata. “Va portar l’Àfrica sempre al cor -em comenta-, de vegades es quedava absort mirant el cel als vespres, quan hi havia moltes estrelles. Deia que era llavors quan pensava en els temps de Guinea”.

El convenciment que a Guinea van passar els millors anys de la seva vida és una constant en la gran majoria dels que van ser a la colònia en aquella època, catalans i no catalans. La mateixa nostàlgia per un paradís perdut que jo he viscut a la meva pròpia família.

Però els temps de la Guinea espanyola es van acabar, oficialment, el 12 d’octubre del 1968, quan Manuel Fraga Iribarne, llavors ministre d’Informació i Turisme, va proclamar la independència del país africà. El procés que havia portat a l’emancipació del país havia sigut llarg i tortuós, i havia començat el 1956 quan l’ONU havia recordat al govern espanyol que una de les obligacions dels estats membres era atorgar la independència a les colònies. Espanya, que tot just feia un any que s’havia incorporat a l’organització de nacions, va respondre amb una maniobra evasiva i va declarar els territoris africans províncies de ple dret.

La nova llei de provincialització dotava, en teoria, dels mateixos drets espanyols i guineans, i servia d’excusa davant l’ONU adduint que els territoris equatorials no eren colònies sinó parts integrants de l’estat espanyol. Per primer cop a la història, Bata i Santa Isabel de Fernando Poo tenien alcaldes negres i representants a les Corts de Madrid.

L’artifici no va calmar les aspiracions dels guineans independentistes, la majoria exiliats a països veïns, que van continuar protestant davant l’ONU. Un últim i lluminós intent del govern de Franco per silenciar-los va ser decretar, el 1963, que les noves províncies fossin una autonomia, una figura que no existia a Espanya, ja que havia sigut revocada després de la Guerra Civil. Una autonomia amb un estatut imposat i no negociat, que va passar per un referèndum per ser acceptada. En aquest referèndum només van poder votar els guineans censats, no els espanyols colonials que hi vivien, i les opcions no eren gaires, cap de satisfactòria per als anhels independentistes. Si es deia no, es continuava com a província; si es deia , continuaven igualment sota la tutela de Madrid, però amb un president autonòmic local.

DE MACÍAS A OBIANG

Després de fer el ronso uns anys més, el govern d’Espanya no va tenir més remei que donar la independència al seus territoris del golf de Guinea l’octubre del 1968. De les eleccions presidencials n’havia sortit guanyador el candidat més antiespanyolista de tots: Francisco Macías, un funcionari de l’administració colonial que havia acumulat un odi visceral cap els colonitzadors. Sis mesos mes tard, després d’una campanya de fustigació que va acabar en una evacuació caòtica i mal orquestrada, tota la població espanyola que quedava al territori va marxar, abandonant precipitadament finques, negocis, cases i, en molts casos, tota una vida de records.

Amb Macías com a president va venir l’infern per als guineans. En poc temps va matar 10 dels 12 ministres del primer govern independent, i les execucions polítiques i els assassinats massius van ser la fórmula per eliminar tota possible oposició. Durant els deu anys que va durar els seu mandat van morir, o es van haver d’exiliar, unes 100.000 persones, un terç de la població.

La megalomania i els deliris de Macías serien còmics si no fos pel període de terror que van significar. Es feia anomenar Déu i, després d’expulsar l’església catòlica del territori, els oficis religiosos començaven amb un “ Dios creó a Guinea Ecuatorial gracias a Macías. Sin Macías Guinea Ecuatorial no existiría ”. Altres títols que s’atorgava eren Milagro Único, Honorable y Gran Camarada, Gran Maestro de Educación Ciencia y Cultura, Líder de Acero...

El cop d’estat del seu nebot Teodoro Obiang, el 1979, no va millorar gens les coses. La repressió, la corrupció i la pobresa van continuar, i continuen, ben presents a Guinea Equatorial, ara amb més desigualtats que mai.

S’ha instal·lat al país una cleptocràcia dominada pel clan familiar del president Obiang, la riquesa ja no és el cacau o la fusta, sinó el petroli. Unes divises que no reverteixen en escoles, ni hospitals, ni infraestructures per al país, ja que es queden en mans del clan Esangui de Mongomo. Són ben conegudes les disbauxes econòmiques del fill primogènit del dictador, Teodorín Obiang, posseïdor d’una vasta col·lecció d’objectes de luxe, a més de Jaguars, iots, jets privats, pisos a París, mansions a Califòrnia...

L’antropòleg Gustau Nerín sap molt bé com és la Guinea actual. Nascut a Barcelona el 1968, casualment el mateix any de la independència, va perdre’s pels seus camins i pobles, parlant i recollint informació de la gent, i després va escriure la seva tesi doctoral sobre el colonialisme espanyol: ha publicat més de mitja dotzena de llibres entorn d’aquest tema. Va ser professor d’història al Colegio Español de Bata i, el 2012, va obrir una llibreria, la primera del país. No ho va fer sol, i amb els escriptors guineans Mariano Ekomo i José Fernando Siale Djangany van formar l’Asociación Literaria Página de Luz, que és qui gestiona el projecte i que pretén promoure la lectura en aquest país ric en petroli, però molt pobre en iniciatives educatives o culturals. “La idea és una mica la d’una llibreria de poble, on tothom pugui trobar algun llibre que li agradi. I, sobretot, mirem de tenir llibres molt econòmics, d’ocasió, perquè ningú en quedi exclòs. A més a més, disposem de llibres nous i antics sobre Guinea Equatorial i sobre l’Àfrica”. M’explica que tenen un bon nombre de compradors. “És esperançador que hi hagi molts joves, sobretot entre els 16 i els 19 anys. Malgrat tot, hi ha poc hàbit de llegir; i hi ha molta gent que, tot i estar alfabetitzada, té un nivell de lectura molt just”.

La iniciativa de Nerín sembla que ha servit d’incentiu i ara ja s’ha obert una segona llibreria a la capital del país, Malabo.

També comenta que, últimament, amb la crisi, s’ha produït una nova arribada de catalans a l’excolònia: “Treballen sobretot en l’àmbit de la construcció, però també n’hi ha a la restauració, al comerç, als serveis per a les petrolieres... La majoria passen molt poc temps al país. Un dels que hi ha estat més és un informàtic, fill de guineà i catalana, i criat a Barcelona. També n’hi ha alguns com el doctor Ramon al camp de la cooperació sanitària, cada cop més reduït, i alguns capellans i monges que viuen a l’interior del país”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT