Diumenge 11/03/2017

Perejaume: l'home que parla a les coses

Un recorregut per l'obra i la trajectòria de l'artista poeta de la mà del director de la Fundació Tàpies, còmplice del treball de l’artista al llarg dels anys

Carles Guerra
7 min
L'home que parla a les coses

La complexitat és intrínseca a l’obra i la personalitat de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957). Descriure-la en bloc és perdre’s en una varietat de pràctiques. La pintura, el dibuix, les instal·lacions, el vídeo i l’escriptura semblen mitjans prosaics quan se sap que les caminades, al cap del temps i a còpia d’insistir, han esdevingut una pràctica genuïna d’aquest artista. Però tot plegat té un caràcter poc sintètic. Tal com circula pel món de l’art, l’obra de Perejaume adquireix un aspecte tan divers que no es pot dir que tingui estil. Llegir-lo -i hi ha un bon grapat de títols per fer-ho- és com endinsar-se al món de Matrix. Al final de tot no saps on ets. Lluny d’aclarir-nos, Perejaume celebra la desorientació sistemàtica, cosa que posa nerviós a més d’un. Com deia a El paisatge és rodó (1995), tal vegada referint-se a ell mateix, “la paradoxa és un artista de molts variats estils”.

Malgrat que al seu repertori visual el paisatge és omnipresent, tampoc ho és tot. La gent corrent, inclosos aquells que el coneixen, pensen que Perejaume té un arrelament inusual amb la natura. I és cert. Però la seva manera d’entendre-la no descarta que el soroll mediàtic -on caben tota mena d’imatges, representacions, comunicacions i coneixements- sigui part d’aquesta entitat natural, que per ser més precisos alguns han decidit anomenar “segona natura”. Aleshores, el seu sentit de l’ecologia adquireix una dimensió insòlita. Si diguéssim que és un paisatgista, la seva visió del territori hauria d’assimilar les accions humanes i no humanes que li han donat forma. Ell mateix sovint es presenta com un col·laborador més que no pas un autor. Dir que treballa amb el paisatge, colze a colze, no és una metàfora. És un fet, que tot i semblar un exercici formal propi d’artista a vegades allibera un missatge desconegut i indesxifrable.

L'home que parla a les coses

Recordo el dia que estàvem instal·lant Guixar amb el Pirineu (1999) en una de les sales de Sa Nostra, a Palma. El so d’aquella peça de guix arrossegada per la paret deixava anar una vibració de ressonàncies estranyes. Hauria pogut ser el cant d’una balena, una forma de comunicació que algú en algun lloc pot entendre. Menys nosaltres, pobres humans. La qüestió és que Perejaume ha desplegat una política del so fins a les darreres conseqüències. En realitat, el que va posar en pràctica a través de “l’oisme”, un altre neologisme d’aquests que tant el caracteritzen, va ser una política d’emancipació del paisatge. Aquella natura històricament representada per la pintura deixa de ser un objecte passiu.

El ventall d’aquestes col·laboracions que Perejaume posa en joc convoca agents naturals i culturals per fer-los parlar uns amb altres. Tant és així que, si algú es trobés en situació de fer un biopic del de Sant Pol, podria titular-lo L’home que parla a les coses. Un rètol a la paret de la darrera exposició retrospectiva que se li va dedicar l’any 2011 a la Pedrera deia això: “Li he demanat a l’obra que havia de ser aquí: / -Digues, vols que t’exposi? / -No ho sé -m’ha dit. / Però m’ha semblat que ho deia amb més mostres de no que de sí”. El títol d’aquella exposició, a més a més de deixar-nos ben clar que l’artista ignora les barreres comunicatives que determinen qui pot parlar amb qui, ens el situa al bell mig d’un excés: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!

Als anys noranta, aquestes idees de Perejaume sobre una ecologia atípica semblaven fruit d’una ficció literària. Tenia un aire mig naïf que tant es nodria d’un coneixement popular com de les influències de l’art contemporani. Aleshores ja es mostrava preocupat per ampliar l’impacte de l’ecologia i aplicar-lo al de la producció cultural. Amb tot un arsenal de mètodes per aturar la proliferació d’imatges proposava la “despintura”, un remei retòric, però. Amb aquest tarannà, i del tot convençut, escrivia aforismes com aquell que deia “Mondrian, Mondrian, Mondrian… fins que se us faci estrany el nom”. El que Perejaume volia dir-nos era que “la natura entesa com a objecte de l’explotació humana enfront de la natura bella per a ser contemplada és, en gran mesura, un fals dilema pel fet que la contemplació comporta, així mateix, una part d’explotació”.

L'home que parla a les coses

Aquells que l’han volgut veure com un artista allunyat de les lògiques del capital i encaparrat en el seus versos, s’han equivocat. Perejaume ha entès, com pocs ho han fet, que el capitalisme dels nostres dies no ha deixat res fora del marges de la productivitat. L’actitud contemplativa tan típica del paisatgisme ha deixat de ser innocent en mans d’aquest artista. Sota un aspecte anacrònic i amb una lògica més agrícola que industrial, ha destapat les entranyes de la fàbrica més moderna. Una que ens inclou i ens engoleix. Quan Perejaume va penjar al carrer un dels seus textos que es preguntava “Què devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”, possiblement pensava en això.

Avui aquesta agenda que confia a donar veu a la natura i atorgar-li una capacitat d’agència política és al cor de l’antropocè, una línia de pensament que té al seu servei institucions, científics, programes de recerca europeus, pressupostos de gran volada i, sobretot, una ambició que va més enllà de les reivindicacions ecològiques clàssiques. L’objectiu seria qüestionar els límits d’una democràcia que hauria de tenir en compte, com diu un dels seus principals representants, Bruno Latour, primer agents naturals i després coses de qualsevol ordre. Ara fins i tot els especialistes en estudis legals treballen per portar als tribunals les injustícies comeses contra els interessos de la natura. Allò que havia començat com una hipòtesi forassenyada ben aviat pot tenir forma legal.

Pel camí, a Perejaume se l’ha considerat un romàntic. La seva obra s’ha llegit al servei d’un projecte nacional, com si ell no fos més que una reencarnació de mossèn Cinto. I tot això també és cert, fins al punt de convertir-se en un personatge públic fortament connotat. El darrer llibre de Jordi Lara, Mística conilla (2016), l’ha caricaturitzat com un especialista en Verdaguer. Però aquesta percepció el simplifica un xic massa. Ignora les paradoxes que l’han fet un dels artistes més interessants de les darreres dècades. Per si algú en dubtava, l’any 1980, en escriure un text per a la primera exposició de Perejaume a la Galeria Joan Prats, Alexandre Cirici Pellicer el va investir com a representant d’una “reserva màgica”. Perejaume tenia vint anys acabats de fer, però aquell crític, el més erudit de tots, li va donar un títol de pes. El va situar al capdamunt del baluard del surrealisme, un corrent que és com l’estendard estètic de la Catalunya del segle XX. Intèrpret privilegiat de l’ADN cultural, Perejaume seria el parc natural del nostre imaginari. Tot plegat massa bonic perquè sigui veritat, perquè aquell parc ja no existeix. És cosa del passat.

La retòrica de Perejaume sovint xoca amb una certa incomprensió que, vull pensar, es deu a l’opacitat d’una llengua que un dia va ser d’ús demòtic. Encara recordo aquell programa de sobretaula conduït per Albert Om on entrevistava el que aleshores era l’alcalde de Barcelona, Joan Clos. Era poc abans de les Festes de la Mercè de l’any 2004 i Perejaume havia estat l’encarregat de fer el cartell d’aquell any. Sense concessions a les masses, Perejaume va estampar aquestes frases que es llegirien al carrer: “Hem de fer-nos / els artistes / pagesos?/ un turista plantat / és un pagès? / Pot tornar / a pagès aquell que / ha estat turista?” L’Albert Om va i li diu a l’alcalde: “Què és això?” L’alcalde va respondre: “No sé, com que Perejaume viu a la muntanya…” De manera que la polarització entre el camp i la ciutat ha fet la resta. D’aquí la reivindicació que va arribar a fer-se llibre amb el títol de Pagèsiques (2012), una elegia al camp.

Però molts pocs s’han aturat a pensar que tota aquesta èpica, en la mesura que Perejaume practica una resistència voluntària a la transparència dels continguts, va dirigida a desfer actituds essencialistes, com les que guien les polítiques culturals del nacionalisme burgès. L’ultralocalisme de Perejaume no és una revifalla folklòrica, més aviat s’ha d’entendre com la producció d’una diferència radical. A l’època d’una màxima homogeneïtzació i d’unes formes de control global, la democràcia territorial és possible. No entra en contradicció, sinó que complementa la governança d’un món que permet una bona dosi de llibertat a nivell local mentre articula formes de govern a nivell global. La passió filològica de Perejaume en lloc de reivindicar orígens es complau en la degeneració congènita de la llengua, cosa que s’ha d’entendre en un sentit totalment positiu. Aquí és on entra la figura de Joan Coromines (1905-1997). Les excursions i anotacions recollides arreu del país per aquest estudiós de la llengua són, al capdavall, la prova històrica que la puresa és una il·lusió. Un miratge que es desfà davant d’una creativitat col·lectiva, rica i enginyosa, però que sovint ha quedat al marge de la història.

D’aquí que una de les grans obsessions de Perejaume sempre hagi estat desfer l’efecte del relat històric. L’any 1989, quan queia el Mur de Berlín, publicava Ludwig Jujol (1989), un collage geopolític que aplegava la Baviera de Lluís II (1845-1866) i el Baix Camp de l’arquitecte Josep Maria Jujol (1879-1949). El 2014, Mareperlers i ovaladors va desplegar un assaig encara més ambiciós en què redimia un barroc rural, l’estètica d’un món agrícola sense cap poder associat, i per tant sense una inscripció en la història dels museus. De tal manera que el resultat de les connexions, vincles i associacions que ell reduiria a la forma oval no són més que el signe d’una política cultural. Una política que té al davant la tasca descolonitzadora d’un sistema cultural que ell sempre ha trobat indiferent al contacte empíric. Per tant, que ningú el consideri un idealista.

stats