EL QUE SABEM POSITIVAMENT de Podem és bastant poc, no només perquè es tracta d’un cos amb moltes ànimes que pugnen per l’hegemonia, sinó perquè la seva essència és majoritàriament negativa i alternativa: són sobretot un “No” dit a tots els seus competidors, respecte als quals el seu indiscret encant consisteix a ser los otros, com en la pel·lícula d’Amenábar, o en el sentit en què Doña Concha Piquer cantava allò de “Yo soy la otra, la otra”. Per tant, fer especulacions en aquest moment sobre el seu futur ve a ser com apostar per aquells productes financers de contingut infinitament complex (o fonamentalment buit) que van originar la crisi immobiliària de les hipoteques subprime i dels seus mercats de futurs. L’única cosa segura és que en aquest terreny ens esperen grans sorpreses.

Però si el seu present i el seu futur són dubtosos, no passa el mateix amb els seus orígens, que tenen l’arrel en el que acostumem a denominar el 15-M. I què és el 15-M? Crec que no hi ha un retrat-diagnòstic més encertat i precís de les seves circumstàncies d’emergència que una vinyeta d’El Roto publicada llavors en què un fosc representant de la casta avant la lettre arenga el poble dòcil i acoquinat: “Us abaixarem els sous, us prendrem drets, ens emportarem la pasta i, a més, ens votareu!” Aquest és el missatge que els indignats van creure que havia sortit de la boca dels seus representants polítics i, en definitiva, el que els va indignar.

L’estat del benestar havia entrat al segle XXI ja notablement afeblit i qüestionat, però el maig del 2010 el president Rodríguez Zapatero es va veure obligat per la pressió internacional a aplicar-hi la tisorada més violenta fins a aquell moment. A partir d’aquí el camí de retallades de drets i de serveis socials no va fer més que confirmar-se en els mesos següents. El que indignava tota aquella gent que va ocupar les places el 2011 no era només això, sinó el fet que, quan s’acostaven unes eleccions i, per tant, una oportunitat per castigar a les urnes un govern socialista pel qual se sentia traïda i enganyada, l’única solució que li oferia el “sistema” (democràtic) era… votar el Partit Popular!, de qui ja se sabia que continuaria i ampliaria la política d’austeritat pressupostària i de retallades del benestar iniciada pel PSOE.

“NO ENS REPRESENTEN”

D’aquí la propagació de la consigna “No ens representen”, que va recórrer el país mentre s’anaven desgranant els casos de corrupció més importants de l’Espanya contemporània (Gürtel, Palma Arena, Palau, EROs, Pujol, Bankia…): una consigna “falsa”, si es vol -ja que la paradoxa consistia en el fet que, en efecte, sí que els representaven formalment-, però que va posar en evidència la bretxa existent entre els representants i els representats i va assenyalar que tota aquella gent s’havia quedat sense ningú a qui votar.

Molts eren joves a qui la crisi del deute que va esclatar el 2008 havia deixat sense futur; d’altres eren treballadors o pensionistes a qui la conjuntura econòmica i la minva en l’estat social de dret estaven fent fora de la classe mitjana per abandonar-los al llindar de la pobresa “normalitzada” i de la falta d’esperança social, privant-los de les seves ocupacions, dels seus habitatges, dels seus estalvis o del seu futur, o fent-los témer per tot això; i d’altres eren militants que sempre van considerar que la socialdemocràcia havia traït el projecte socialista genuí en firmar els Pactes de la Moncloa, que no van obtenir de la democràcia tot el que esperaven i que van mantenir durant anys el seu ressentiment de superioritat moral a punt per a una possible revenja política.

I des del primer moment els descontents van culpar de tot el seu malestar el règim establert per la Constitució del 1978: no van acceptar de bon grat cap dels seus representants en aquelles acampades, mentre que sí que van escoltar amb respecte, admiració i aplaudiments membres destacats (pel seu radicalisme) de la generació dels seus “avis” (Agustín García Calvo, Stéphane Hessel, José Luis Sampedro o Antonio Gala), és a dir, aquells que haurien sigut justament els “traïts”, segons ells, per “la Transició”.

EL COMUNISME UNIVERSITARI

Se sap que Podem és l’estructura política organitzativa creada precisament per aprofitar aquest descontentament, per servir-li d’expressió política, per explotar (i, si pogués ser, ampliar) electoralment aquest banc de votants inaccessible a les forces parlamentàries. Però encara que aquesta estructura estigués pensada inicialment gairebé com un guant per a aquella multitud (que continua sent la seva més profunda inspiració i el seu mite fundacional), l’èxit mediàtic (televisiu i internàutic) de la iniciativa, que va desbordar els càlculs més optimistes dels seus propis organitzadors, va ampliar el que podríem dir-ne la base social del seu “rebuig” dels “ polítics” (no el consens al voltant d’algun programa de “mínims” compartit, que continua sense existir explícitament).

També se sap d’on procedeixen els arquitectes d’aquesta estructura. La majoria formaven part del que podríem anomenar el comunisme universitari. O sigui, el comunisme que es va veure obligat a refugiar-se a les universitats (i a revestir-se amb el més piadós nom de marxisme, com si es tractés simplement d’un més dels “corrents de pensament” que correspon estudiar als acadèmics) quan va perdre influència social i política després de la dictadura franquista (a Espanya) o de la Segona Guerra Mundial (a la resta d’Europa), tot i haver sigut la força que més sacrificis va fer en la lluita contra el feixisme.

Encara que aquests intel·lectuals tinguessin relacions orgàniques amb els partits comunistes, la majoria d’aquests partits, per suavitzar la seva decadència, van renunciar a la marca comunisme (per les seves inconvenients ressonàncies totalitàries a l’hora d’atreure vots) en favor d’algun eufemisme, mentre que els intel·lectuals van accentuar la “cientificitat” de les seves posicions teòriques a les aules per compensar aquesta desactivació.

El que des del 1945 condemnava el comunisme de l’Europa Occidental a no poder sortir d’aquests guetos universitaris era, per dir-ho ràpid, l’existència d’una classe mitjana àmplia i creixent nascuda a l’empara del tan citat estat del benestar, que impedia el tipus de confrontació (“burgesos i proletaris”) en la qual poden prosperar els programes polítics comunistes. Com que a Espanya el creixement d’aquesta classe mitjana s’havia produït a partir del 1980, i la relativa prosperitat econòmica havia fet del comunisme una utopia obsoleta, aquest comunisme només podia mantenir el que abans he anomenat el seu “ressentiment de superioritat moral” cap a tot aquest “règim del 78”, que havia suposat la seva derrota històrica, en l’entorn restringit i més o menys deixat de la mà de déu de les Facultats de Filosofia i de Ciències Polítiques.

Al costat d’aquest nucli (que em sembla el principal), els dirigents d’aquesta formació també procedeixen d’un altre nínxol igualment universitari, el que Richard Rorty anomenava “l’esquerra foucaultiana”, és a dir, una esquerra bàsicament “cultural” que, més que sintonitzar amb la tradició històrica comunista, hereta l’alè de les “noves lluites” nascudes al voltant del Maig del 68 (com el feminisme, el pacifisme, els moviments LGBT, la psicoanàlisi, les qüestions biopolítiques o l’ecologisme), i que ha estat sobretot lligada a les anomenades “polítiques de la identitat”, a la lluita contra la discriminació de les minories i a l’activisme d’alguns artistes contemporanis compromesos amb determinats moviments socials.

Però tot i que encara avui queden règims que continuen reclamant l’etiqueta, la caiguda de la Unió Soviètica als anys 90 va fer que el vocable comunisme perdés en bona mesura les citades connotacions totalitàries que feien poc recomanable l’ús púbic de la “marca”. I tant els intel·lectuals universitaris marxistes com els foucaultians van considerar que ja podien utilitzar aquesta rúbrica per recuperar la unitat perduda entre el que Boltanski anomenava l’“esquerra social” i l’“esquerra artística” elaborant un nou sentit del terme comunisme com a “defensa del que és comú”. En l’àmbit teòric això va arribar amb l’entrada del segle XXI, saludat per l’aliança entre el neocomunisme de Michael Hardt (considerat la principal figura de la filosofia política del 68) i un vell marxista que és gairebé el súmmum del que he anomenat aquí “comunisme universitari”, Antonio Negri; i es va consagrar definitivament, ja en plena crisi econòmica, al congrés celebrat a Nova York el 2011 sobre “la idea de comunisme”, patrocinat per Slavo Zizek i Alain Badiou.

Precisament pel fet de tractar-se d’un “comunisme” que en tots dos casos és “universitari”, el que li sobra són mentors intel·lectuals i arguments d’autoritat acadèmica. El que segurament no van pensar mai aquests intel·lectuals és que, havent sigut testimonis i actors d’esdeveniments històrics com el Maig del 68, la Primavera de Praga o les Brigades Roges, la crisi econòmica pogués proporcionar-los una segona oportunitat, encara que tardana, per poder intervenir com a inspiradors teòrics d’una “lluita política efectiva” (vulgui dir el vulgui dir això) que anés més enllà de les facultats humanístiques.

IMMERSIÓ EN EL BOLIVARISME

En aquest moment, els que s’havien acostumat a quedar-se a l’“acadèmia platònica” mirant nostàlgicament cap a Cuba o cap a Indoxina, van descobrir en el bolivarisme de Chávez (pel que fa a l’“esquerra social”) i en el populisme peronista (pel que fa a l’“esquerra foucaultiana”, en aquest cas ajudada per la indispensable mediació lacaniana d’Ernesto Laclau) uns contextos en què el seu discurs podia trobar una clientela diferent del seu entusiàstic (però efímer) alumnat i, sobretot, una aplicació política concreta, i van començar a gaudir de periòdiques immersions estiuenques o sabàtiques (breus però profundes) en la “lluita política efectiva” en aquelles terres que els ajudaven a suportar la seva malenconia durant la resta del curs.

I van ser alguns d’ells els que van tornar precipitadament a Espanya des d’aquests campaments de vacances revolucionàries quan aquí es van notar les conseqüències socials de la crisi econòmica, perquè van comprendre que podien donar-se les condicions per a una “tornada del reprimit” (o sigui, del comunisme) en la política europea. I això, per cert, és completament coherent amb el fet que la crisi es descrivís des del principi com un fenomen característic “del capitalisme”, ja que és notori que el comunisme no va ser mai un règim polític alternatiu a la democràcia liberal, sinó un mode de producció alternatiu al capitalisme; i, per desgràcia, de les encarnacions d’aquest mode de producció en règims polítics no se’n recordava cap exemple vàlid (és a dir, compatible amb la democràcia liberal), i es va pensar que això podia canviar.

¿Però si aquests són els orígens intel·lectuals i els referents teòrico-pràctics de Podem -us deveu preguntar-, per què han renunciat a definir-se directament com a comunistes? És evident que en aquesta opció hi han tingut a veure raons pragmàtiques (les campanyes electorals o els debats televisius de prime time no tenen el ritme discursiu pausat dels seminaris universitaris per argumentar plausiblement el nou significat de comunisme ), i molts tenen la impressió que el seu discurs era inicialment “ultraesquerrà” i que s’ha anat moderant amb el temps, adaptant-se a la necessitat d’aconseguir victòries electorals significatives. Això pot ser cert en alguns punts concrets (la permanència a la Unió Econòmica i Monetària, el pagament o l’impagament del deute, etc.), però és notori per a qui conegui el seu projecte des del principi que, des del mateix dia en què Podem es va configurar com una simple web (és a dir, abans de ser una candidatura al Parlament Europeu, i molt abans de ser un partit polític) el seu “objectiu programàtic” màxim no era el consell dels soviets sinó només la defensa de l’estat del benestar. I això és així perquè els seus fundadors van comprendre bé que la seva manera de “demanar l’impossible” ja no tenia per què passar per reclamar la dictadura del proletariat, ja que ara és l’estat del benestar el que s’ha tornat impossible.

I encara que la divisió social que ara es produeix no és exactament la vella escissió entre burgesos i proletaris, s’hi dibuixa una nova forma de fragmentació entre un segment social que pot permetre’s augmentar les seves despeses privades per mantenir el seu benestar (i que se sent aproximadament representat pels partits conservadors) i un sector creixent, de vegades anomenat “el precariat”, que se sent abandonat pels poders públics i condemnat a la inseguretat, a la desesperança i, com a molt, a la caritat de la beneficència de les organitzacions no governamentals.

Aquest és el sector al qual es refereix l’ambigua expressió la gent (una traducció poc dissimulada de l’anglès people i, per tant, sinònim eufemístic de poble ), l’empoderament de la qual reclamen els seus portaveus. I, per tant, la constant reivindicació assembleària (es farà “el que decideixi la gent”) ve a substituir la vella, malsonant “dictadura del proletariat” per una més presentable “dictadura del precariat” que es reformula com a “govern de la gent” o “sobirania popular” (a la qual cap liberal podria posar objeccions). I si aquest és el tipus de “dualització” social cap al qual caminem, és obvi que en l’espai polític redefinit així és la socialdemocràcia la que s’ha quedat sense cap paper per representar, i que hi ha un enorme buit en el “sistema”. Aquest és el buit que Podem ha omplert ja demoscòpicament i negativament. Però és més dubtós que pugui omplir-ho efectivament i positivament. I, si no pot fer-ho (o sigui, si no acaba perfilant-se com un discurs socialdemòcrata vàlid), la ruïna de la socialdemocràcia serà una estupenda notícia per a ells, però una molt mala notícia per a la resta.

L’ABANDONAMENT DEL PSOE

Això no vol dir que Podem hagi “robat” el discurs a la socialdemocràcia (encara que hagi pres el seu nom de l’eslògan del Partit Demòcrata dels EUA): va ser la socialdemocràcia espanyola la que es va quedar sense discurs el maig del 2010 (i no consta que ara com ara n’hagi trobat un altre de recanvi), i fins i tot diria que es va veure obligada a cedir el comandament als conservadors justament per això, perquè li faltava un discurs per poder dur a terme les polítiques que, en qualsevol cas, se sabia que caldria dur a terme. Així doncs, si Podem va recollir la bandera de l’estat del benestar va ser només perquè la socialdemocràcia l’havia abandonat, incapaç de continuar empunyant-la mentre tramitava la reforma laboral o abaixava els sous de funcionaris i pensionistes. Es dirà que el PSOE continua defensant verbalment l’estat del benestar; també ho fa, per cert constantment, el Partit Popular. De fet, no hi ha ningú en tot l’arc parlamentari que no ho faci (verbalment). Així doncs, la discussió no està en les finalitats sinó en els mitjans. Perquè és en aquest punt on es decideix finalment si tal cosa es pot o no es pot defensar.

Si el PSOE i el PP haguessin sigut políticament honestos amb els votants, haurien concorregut als comicis amb la consigna “No podem” (“No podem continuar defensant l’estat del benestar perquè hem d’utilitzar els recursos de l’Estat a pagar primer el deute i reduir el dèficit per recuperar la confiança dels nostres prestadors”). En lloc d’això, van decidir que el seu discurs fos també el de Podem (els “brots verds” de l’últim govern de Rodríguez Zapatero, la “recuperació” incipient del de Rajoy), cosa que va provocar el malestar dels seus electorats, justament perquè no hi ha altres mitjans per a aquest “poder” diferents del crèdit financer de què ja no disposen amb la liberalitat d’altres temps. Per això, l’èxit de Podem al mercat de futur de les enquestes no expressa el triomf del seu programa polític (ja que estrictament no en tenen), sinó el fracàs sonat dels seus rivals; una vegada més, es tracta d’un èxit purament negatiu, que manifesta el comprensible desig dels electors de castigar els que els van enganyar: ells són els altres, els bons.

Podem ha donat proves d’una formidable intel·ligència estratègica en situar el seu discurs en el mateix regne de les finalitats que la socialdemocràcia, i així crear la il·lusió òptica (tant temps enyorada per Esquerra Unida) d’un sorpasso per l’esquerra. Però només ha pogut aconseguir aquest “avançament” a costa d’un “retard” infinit en la formulació dels mitjans (que forçosament han de ser diferents dels dels seus rivals de la casta) per aconseguir aquestes indiscutibles i indiscutides finalitats. “Destruir -deia Nietzsche-és fàcil, el que és difícil és construir”.

L’ESPERA COM A TÀCTICA ELECTORAL

La justificació de la seva tardança està sempre en “la gent” (cal esperar que la gent decideixi), en aquesta multitud que abans he anomenat el seu “mite fundacional”. Estic segur que ells creuen de bona fe ser l’expressió directa de la voluntat d’aquesta “gent”, i per això ajornen la seva decisió sobre els mitjans fins que aquesta “gent” enunciï amb claredat els seus desitjos. Però s’obliden que “la gent” no és només patrimoni seu, i que aquest “poble” del qual se senten portaveus és, en efecte, tan mític com el “poble català” que invoca Artur Mas en el seu projecte sobiranista.

Naturalment, és fàcil comprendre aquest retard en termes de tàctica: temen perdre el seu encant quan es posi de manifest que aquests “nous mitjans”, que no tenen res de nous, no conduirien a la recuperació del benestar perdut sinó a un nou malestar potser fins i tot pitjor que el que ara patim (els bons, com diu Rafael Sánchez Ferlosio, poden arribar a ser molt pitjors que els dolents, justament perquè la Moral està de part seva), i saben que el dia en què hagin de decidir “el que vol la gent” les seves expectatives electorals quedaran reduïdes més o menys a la franja que ha ocupat tradicionalment Esquerra Unida. Però, a falta d’aquesta explicació, la seva estratègia es redueix a una descarnada lluita pel poder que, lluny de mostrar-nos un camí per reduir les desigualtats socials, es conforma a explotar-les electoralment. Ells poden esperar, perquè fent-ho conservaran per més temps la il·lusió òptica que constitueix el seu millor resultat i el seu triomf més gran. El que no sabem és quant temps podrà resistir la fràgil democràcia espanyola en el seu actual procés de deteriorament i de desinstitucionalització.

José Luis Pardo és catedràtic de filosofia a la Universidad Complutense de Madrid. Aquest article s’ha publicat originalment al número 10 de la revista La maleta de Portbou del mesos de març-abril.