Entre sols i àngels

Claude Lorrain, 1663, Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg

No són pocs els artistes que han pintat àngels com un motiu recurrent. Els meus predilectes són els àngels d’Albrecht Dürer i de Paul Klee. Els que va pintar aquest últim podrien resumir el segle XX. Les simbologies angèliques en la pintura són gairebé il·limitades, i potser es podria establir una història de l’art que tingués els àngels com a protagonistes. Un dels capítols l’ocuparia sens dubte Claude Lorrain, el màxim emancipador del paisatge pictòric al segle XVII. Avui dia parlem poc de Lorrain però durant segles va tenir una altíssima consideració: Lorrain representava per al paisatge el que Rafael o Miquel Àngel representaven per a la figura humana.

Claude Lorrain, en buscar el paisatge real, va ser un dels primers mestres que van atorgar a la llum una prioritat absoluta. Els colors eren importants però l’autèntica deessa de l’art era la llum. El pintor francès establert a Roma va compartir el gust barroc per la foscor sense abandonar mai l’experimentació d’uns continguts lumínics nous. Si no vaig errat Lorrain és el primer pintor europeu que presenta el sol com un element central de les seves obres. El sol -sobretot el de l’aurora i el del capvespre- daurava les seves pintures amb una llum quasi sobrenatural. En aquest escenari habitaven els seus àngels.

Un dels seus preferits va ser l’arcàngel sant Rafael en el moment de la seva aparició al jove Tobies. El va pintar en diverses ocasions. Es pot veure al Prado en un gran oli procedent del Buen Retiro, i a l’Hermitage de Sant Petersburg. Aquest últim, meravellós, ens dóna una idea de la sofisticació a què arriba el paisatge de la mà de Claude Lorrain. Tobies i l’arcàngel tenen la seva trobada miraculosa a la ribera del riu Tigris, envoltats d’arbres gegantins i núvols solemnes. Al fons, el sol declinant, entre foc i or, presideix l’escena.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT