AL FILÒSOF GREC Anaximandre de Milet se li atribueix la creació del primer mapa de la Terra, a partir dels mapes i les explicacions dels mercaders. Se la va imaginar com un cilindre, i va considerar que era cíclica i que ocupava el centre de l’Univers. Com a filòsof presocràtic, igual que Tales, va buscar l’element bàsic i primordial a partir del qual es genera la realitat. La seva obra fascina Carlo Rovelli, físic teòric i un dels fundadors de l’anomenada gravetat quàntica de llaços, que també indaga en les intimitats de la matèria. Rovelli també és col·laborador assidu a la premsa italiana, sobretot a Il Sole 24 Ore i La Reppublica, i escriu llibres. El més recent, Set lliçons breus de física, s’ha convertit en un inesperat bestseller a Itàlia i s’ha traduït a 20 idiomes. Ara l’editorial Anagrama l’acaba d’editar en català. Rovelli és investigador i professor al Centre de Física Teòrica de la Universitat d’Aix-Masella, i sobretot és d’aquells científics que, com els grecs, cultiven l’humanisme, a més de tenir una habilitat i sensibilitat especials per explicar coses molt complicades de forma senzilla i seductora.

Com se li va acudir el repte de voler resumir la física en set lliçons breus?

Doncs l’editor del diari en què col·laboro habitualment, Il Sole 24 Ore, em va demanar que expliqués la física quàntica en un article. Li vaig dir que era impossible i aleshores em va dir: “Doncs fes-ho en tres articles” (riu). I vaig intentar-ho. Aquests articles van tenir molt d’èxit, es van llegir molt. I a partir d’aquí va sorgir la idea del llibre, que té com a base aquests tres treballs.

Creu que la física està de moda?

Sí, i tant. Al Regne Unit, per exemple, han incrementat un 40% els estudiants de física. En els últims temps la física està fent grans descobriments i també hi està contribuint la indústria del cinema, amb pel·lícules com Interstellar o la biografia de Stephen Hawking, entre d’altres. És una mica com a la dècada dels 60, que també va haver un augment de l’interès per la física, lligat a avenços i descobriments i a fets com ara l’arribada de l’home a la Lluna. Als anys 70-80 va arribar el descrèdit, però.

Quan Einstein anava pel món explicant la teoria de la relativitat va arribar a afirmar que era conscient que sovint no l’entenien. ¿Vostè se sent així de vegades quan s’explica?

Bé, la física és difícil però és molt atractiva, són construccions buides que expliquen tot el que existeix i que tenen molta bellesa. Quan parlem de física parlem també de nosaltres mateixos. I el cert és que crec que hi ha coses de la física que fins i tot els mateixos físics no entenem, i això forma part de la fascinació, del misteri, de la necessitat de descobrir.

¿Em pot explicar de forma senzilla la seva recerca com a físic teòric?

Jo investigo el que es coneix com a gravetat quàntica de llaços, que suposa un intent d’unir la mecànica quàntica i la relativitat general. A partir de la relativitat general ha crescut la cosmologia, l’astrofísica, l’estudi de les ones gravitacionals, dels forats negres... I amb la mecànica quàntica s’assenten les bases de la física atòmica, de la física nuclear, de les partícules elementals, la matèria condensada... Són fonamentals, però es contradiuen l’una amb l’altra. Són dues imatges del món en contradicció absoluta. Però totes dues funcionen. Un estudiant que vagi a classes de relativitat general al matí i a les de mecànica quàntica a la tarda no pot fer més que concloure que els seus professors són un desastre i no es parlen. Al matí, un li explica que el món és un espai corbat on tot és continu. I a la tarda, l’altre li diu que el món és un espai pla on salten quàntums d’energia. Segons la gravetat quàntica de llaços, a l’espai hi ha estructures petites que, com petits llaços, uneixen aquests dos mons.

És complicat unir contradiccions, no?

Un físic és feliç quan topa amb un conflicte. No és el primer cop que la física es troba amb teories aparentment contradictòries. Per exemple, Newton va trobar la gravitació universal combinant les paràboles de Galileu amb les el·lipses de Kepler.

La unió entre la física i la biologia és una barreja molt interessant. El seu llibre acaba amb una lliçó sobre nosaltres mateixos.

Aquesta és una de les fronteres més interessants de la ciència i en la qual veurem progressos molt grans. La física explica l’estructura profunda de l’espai, els límits del cosmos que coneixem. Però el nostre cos també és física. De vegades pensem en nosaltres com una cosa a part de la natura, com si fóssim una cosa artificial, i no és així. També som part integrant del món que veiem, no som observadors externs. Nosaltres els humans estem fets exactament dels mateixos àtoms i dels mateixos senyals de llum que també s’intercanvien els pins de les muntanyes i els estels de les galàxies. El nostre ADN està ple de física, i el nostre cervell també.

Les pseudociències fan servir sovint el llenguatge i els raonaments de la física per vendre remeis.

Sí, i fins i tot hi ha qui parla de medicina quàntica. Però tot això són mentides, falsedats, i crec que és fatal enganyar la gent així.