Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

La Barcelona enfebrada de Juste de Nin

Lluís Juste de Nin (Barcelona, 1945) ja és un clàssic del dibuix i la il·lustració. ¿Recordeu aquella nena que ens volia fer aprendre català, la Norma dels primers temps de la Generalitat? ¿I quan signava com El Zurdo o després L'Esquerrà? El seu nom també l'associem, esclar, a la firma de moda Armand Bassi. Però ell sobretot és ninotaire. La seva nova novel·la il·lustrada és una interessant capbussada en la Barcelona burgesa -i el París bohemi- de l'últim terç del segle XIX: La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu (Edicions de Ponent). Amb la jove i bella Bequi Verdieux com a protagonista, Juste de Nin recorre una època apassionant que té força paral·lelismes amb l'actualitat. A vegades sembla que som en un bucle. Vegem-ho.

Avui estem sota els efectes de la bombolla immobiliària, a finals del XIX eren els de la febre d'or; avui tenim una classe mitjana espantadissa, llavors hi havia una classe obrera desesperada; avui tenim una dèbil Espanya rescatada, aleshores era una Espanya decadent a punt de perdre les últimes colònies; avui tenim un independentisme desacomplexat, en aquell moment naixia el catalanisme polític; la classe política espanyola que avui s'alterna en el poder (PP-PSOE) veu Catalunya com un problema, igual com la veien els partits dinàstics de Cánovas i Sagasta; la fil·loxera que va arruïnar la vinya és com la competència xinesa que ha deixat tocada la indústria; avui tenim una Barcelona internacional, aleshores era una Barcelona que començava a obrir-se al món amb l'Exposició Universal del 1888; i la moda del wagnerisme licetístic d'aquell moment equivaldria a la moda del barcelonisme futbolístic.

Fins aquí els paral·lelismes. I després, esclar, hi ha la història perpetrada per Juste de Nin, un magnífic culebró burgès d'època, en què queden retratades les hipocresies morals, les vel·leïtats artístiques, les tensions polítiques, les grandeses i misèries individuals... Es fa llegir i es fa mirar. Funcionaria bé al cinema o a la televisió. Amb una desena de personatges centrals, i unes quantes desenes més de secundaris, és una novel·la rica en matisos, amb diàlegs fluids -llàstima que s'han colat algunes faltes d'ortografia- i un dibuix expressiu, clar i net. La Bequi, sens dubte, enamora, igual com aquella Barcelona contradictòria.

Més continguts de