Publicitat
Publicitat

Cròniques de solitud

La soledat, la sensació pura i dura de no tenir ningú amb qui compartir ni en qui confiar, és un dels problemes que més tensen les relacions humanes a la societat nord-americana, fins al punt que ja han aparegut llibres que conviden a considerar-la com una malaltia més, derivada de factors socials més que d'una propensió del caràcter. Patricia Highsmith, des de la seva primera novel·la, Estranys en un tren , presenta uns personatges que, sense sortir del marc més quotidià, habiten una estranya soledat, són víctimes d'una anomalia del seu caràcter, però tan poc observable que fins al final no els acaba caient la façana de "normalitat". I és en aquesta estranya frontera on l'autora va furgant fins a obrir una finestra prou ampla per mostrar-los, mai amb censura, sempre amb comprensió.

Aquesta peculiar ambigüitat és l'element que s'acabaria convertint en el segell característic de l'autora texana, i ambigüitat vol dir que mai sabem exactament quin terreny moral habiten els personatges, amb els quals sempre costa identificar-se i que veiem sota una lupa que augmenta tant com deforma, observats amb la mirada mig intrigada mig fascinada mig horroritzada d'un antropòleg. Si Tom Ripley, el seu personatge més conegut, és algú que mata sense escrúpols i no acaba ser un assassí, que enganya i no acaba de ser un estafador, i que es deixa estimar i mai acaba d'estimar del tot, Robert Forester, el protagonista d' El crit de l'òliba , és una d'aquestes criatures de ficció que, tot i que de vegades et posen nerviós, acaben fascinant d'una manera gairebé malaltissa, i la veritable intriga és aconseguir saber què passa a dins del seu cap. Aquesta novel·la potser és un dels exemples més purs de l'art highsmithià: el Forester, un home divorciat i amb problemes psicològics, espia una noia que ha vist mentre caminava per un bosc. Ella el veu, acaba interessant-se primer per ell, i després enamorant-se'n. I ara ja tinc la impressió d'haver explicat massa, perquè el gran talent de Patricia Higsmith consisteix a no anar mai una passa més endavant que el lector, a desafiar sempre les seves expectatives no amb girs de trama rocambolescos, sinó imposant unes lleis que mai pretenen ser purament racionals, sinó que obeeixen la part més fosca de l'ésser humà, en què pocs s'atreveixen a enfonsar-s'hi.

Més continguts de