Publicitat
Publicitat

Ecos d'una esperança sostinguda

La figura de Teodor Llorente (de qui l'any passat es va celebrar el centenari de la mort) encarna i en bona mesura compendia el que va ser la Renaixença valenciana, en les seues consecucions i en els seus límits. Aquell moviment de recuperació d'una llengua silenciada havia d'engendrar una fructífera posteritat a Catalunya, però al País Valencià va topar amb un eco social molt tebi, quan no refractari, i l'entusiasme inicial es va anar diluint a poc a poc. La Renaixença valenciana va ser tímida i defensiva, encerclada per un entorn hostil. Josep Yxart ho va dir molt bé: el 1886 la Renaixença valenciana volia dir l'incansable Teodor Llorente (1836-1911) i quatre gats més. Llorente era conscient del parcial fracàs de les il·lusions que havien provocat que, mig segle abans, una colla de joves valencians es posaren a escriure versos en la llengua d'Ausiàs March i del seu poble. Per això, ja ancià, no va deixar d'atiar les noves generacions d'escriptors, tot i que els propòsits que els movien eren ben diferents dels seus. I per això, aquell fracàs parcial va ser també un èxit parcial, perquè és gràcies a Teodor Llorente i la seua petita colla d'adlàters que la literatura catalana al País Valencià ha sigut, i continua sent, una realitat viva.

Si l'herència de Llorente és ambigua, el tracte que ha rebut dels seus hereus ho ha sigut encara més. Durant dècades ha sigut una figura desatesa i sovint injuriada. Els fruits de la Renaixença valenciana semblaven massa pobres, mentre que les mancances saltaven a la vista. Quant a la seua poesia, llastada per les convencions jocfloralesques, resultava massa arcaica per ser estimulant. Ha calgut esperar molt perquè s'anara imposant, sobretot gràcies als treballs de Rafael Roca, una comprensió més equànime del difícil context del poeta i de la rellevància de la seua obra. La biografia divulgativa que acaba de publicar Josep Piera (Beniopa, 1947), El somni d'una pàtria de paraules , editat per Bromera, s'inscriu en aquest nou esforç de comprensió. Cal dir que és de justícia que l'haja escrita un poeta que sempre ha defensat la qualitat de l'obra de Llorente i que ha sabut copsar tant els encerts de la lírica llorentina com els complexos clarobscurs de què sorgí.

Aquesta biografia està escrita des de l'afinitat cordial i descriu amb agudesa l'evolució de la poètica de Llorente, del lamartinisme inicial a les provatures amb tons més íntims i subtils, passant pels intents de modular estètiques tan provocadores com la de Baudelaire. El Llorente de Josep Piera és un poeta d'un romanticisme tardà temperat pel bon gust d'una profunda formació clàssica i per una sensibilitat afable i moderada. També és un poeta conservador, fidel a les fascinacions literàries de la seua joventut, però alhora és algú que llegeix en francès i en alemany i que segueix amb perceptiva atenció les novetats. El resultat és un poeta més complex del que havien cregut els lectors superficials, a part de tenir una destresa i un instint idiomàtic envejables.

El biògraf també encerta a plasmar l'època de Llorente, la d'una València que viu una expansió caòtica i vibrant, amb uns cercles d'escriptors i artistes que recullen i expressen aquesta vitalitat. El lector del Principat trobarà en aquest llibre tot un món bullent de figures poc conegudes i atractives. És un capítol de la història de la literatura catalana que mereix interès i hem d'agrair a Josep Piera que haja sabut fer-nos-el present al cap del temps.

Més continguts de