Publicitat
Publicitat

Josep Maria Espinàs, una vida articulada

El 7 de març del 1927 va néixer Josep Maria Espinàs. Vuitanta-cinc anys després, l'escriptor barceloní prepara una antologia de les més d'onze mil columnes que ha publicat a la premsa els últims 35 anys. Està previst que el volum aparegui la tardor vinent a Edicions La Campana

Josep Maria Espinàs arriba als 85 anys sense alterar els hàbits que ha seguit durant bona part de la seva vida: aferrat a la seva màquina d'escriure, amb la qual ha escrit els 85 llibres que ha publicat fins ara i la columna diària que manté, sense interrupció, des de fa 35 anys, primer a l' Avui i actualment a El Periódico de Catalunya . "No tinc un sistema anglès de treball: fer-me una tassa de te, mirar-me el jardí i escriure l'article -diu l'escriptor-. En 35 anys no he fallat mai, però això no vol dir que cada dia em posi, metòdicament, a fer un article a les 10 del matí. Potser un dissabte o un diumenge n'escric dos de seguits. Un altre dia, una notícia llegida al diari em fa pensar i escriure un comentari. Quan treballo a la nit mai no ho faig a màquina, perquè molestaria els veïns: escric a mà i l'endemà passo l'article a l'Olivetti".

Espinàs passa les tardes a Edicions La Campana, des d'on ha publicat, des del 1985 fins ara, gairebé quaranta títols. A El meu ofici (2008) repassa els diversos editors amb qui ha treballat des que l'any 1953 va guanyar el premi Joanot Martorell de novel·la amb Com ganivets i flames . Hi apareixen Josep Maria Cruzet, Joan Sales i Josep Maria Castellet, a més d'una "escena pintoresca" al Restaurant Via Veneto, on José Manuel Lara va voler fer explícit, en veu alta i davant de tothom, que el grup editorial que presidia -Planeta- estava interessat en la seva obra: " ¡Espinàs! ¡Pásate por el despacho, hombre, para que te pueda magrear un poco! "

Fins a l'any 1985, Espinàs tenia la sensació que "la funció d'un editor era dir-te que sí o que no, si acceptava un llibre feia un contracte, pagava una petita quantitat a compte dels drets d'autor, i duia a la impremta l'original que li havies donat". Llavors va conèixer Isabel Martí, que aleshores treballava a Edicions Proa: la futura editora de La Campana transcrivia les cintes del programa d'entrevistes Identitats amb l'objectiu de fer-ne una tria per a Caixa de Catalunya. "En un moment determinat li vaig suggerir que podíem fer una edició paral·lela per posar-la a la venda. El capital inicial va ser de 30.000 pessetes per pagar la llicència fiscal -recorda Espinàs a El meu ofici -. Per primera vegada, i quan ja havia publicat més de 40 llibres, em vaig trobar amb una editora que llegia els originals, feia anotacions al marge del meu text, em proposava petits afegits o supressions. És a dir, algú que, en col·laboració amb l'autor, exercia el seu ofici d'editor".

Viure en present

"No recordo l'article que he publicat avui. No en tinc ni idea -admet-. De vegades, anant pel carrer, m'he trobat amb algú que em reconeix i em diu: «Home, Espinàs! M'agrada molt veure'l. El llegeixo sempre. L'article d'avui està molt bé». Quan torno a caminar, al cap d'uns metres, trobo algú altre que em diu: «Espinàs! L'article d'avui no m'acaba de convèncer». Jo li diria: «Miri, posi's a córrer, enxampi aquell senyor d'allà baix i discuteixin vostès si l'article està bé o no». Un cop escrit, oblido l'article absolutament. El meu cervell ja està per altres coses. Sóc molt presentista: la vida no és un dia ni un any, és aquest minut d'ara mateix. El passat comença una hora enrere".

Ja fa anys que Espinàs va començar a reflexionar sobre què era la creativitat: "Vaig arribar a la conclusió que la creativitat és la capacitat d'observació i associació". Seguint aquesta premissa -sumada a l'afirmació que "amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor"-, Espinàs s'ha dedicat a mirar al seu voltant, fer-se preguntes i aventurar hipòtesis: "No m'he trobat mai que no sabés què havia de dir, a l'hora de fer l'article. En l'observació hi ha un entrenament i a deduir una petita idea social també. Si jo miro per la finestra i veig la casa del davant, no puc evitar començar a preguntar-me pels detalls de la façana, per la gent que hi deu viure, pels seus orígens i per les seves motivacions". A Temps afegit (2001), Espinàs explica una de les observacions més minúscules amb les quals s'ha entretingut durant anys: "Miro una formiga, només una, i és com mirar per un microscopi. Miro la corrua de formigues i és com llegir una novel·la d'aventures, o potser policíaca. Sempre que he vist una filera de formigues he tingut un dubte: si havia de descobrir d'on venien o cap on anaven. És una manera de dir, perquè quan he vist una filera de formigues sempre n'he vist dues. La que anava i la que tornava".

"Si quan miro alguna cosa no comencés a pensar, no seria escriptor. A partir de qualsevol punt es dispara un mecanisme -admet Espinàs-. En l'observació és decisiu el fet d'aturar-se. Quan un s'atura les coses agafen vida. Cal fer l'exercici de deixar de pensar en un mateix". És per aquest motiu que un bon dia Espinàs va deixar de fixar-se en "monuments que ja saps com són" i es va centrar a parar atenció al funcionament quotidià i mínim. Els pobles menys freqüentats. Els marges per on es pot transitar sense gaires distorsions culturals ni ambientals. Però també els aparadors i racons poc transcendents de les grans ciutats. "Sempre he estat molt tafaner. Per veure més coses és necessari no tenir prejudicis i respectar la lentitud -explica-. Busco l'estrangeria. Abocar-te a veure altres coses que desconeixes, on pots ser admès si hi vas amb una voluntat constructiva, em sembla enormement positiu. Tinc la meva manera de ser, de pensar i d'escriure, però quan sóc en un altre lloc m'intento esborrar per submergir-me en una altra realitat. Sóc poc protagonista".

El projecte més immediat d'Espinàs és una antologia entre les més d'onze mil columnes publicades a la premsa. "En un primer moment volíem fer un llibre temàtic, però al final vam descobrir que el nucli comú dels meus articles eren les actituds humanes. Serà un volum de 700 pàgines i estarà endreçat cronològicament, com un dietari". Fent justícia amb la trajectòria coherent i rítmica de l'escriptor barceloní, el llibre es dirà Una vida articulada .

Més continguts de