Publicitat
Publicitat

Crítica

I, aleshores, l'invisible es fa visible

Veronika decideix morir, de Paulo Coelho, sempre m'ha fet molta ràbia. En aquells anys quan l'Europa de l'Est sorgia a la llum com una Atlàntida oblidada, el cèlebre escriptor es va fixar en una petita ciutat de províncies. Ljubljana -on vaig créixer- esdevenia així l'escenari d'una "novel·la sobre la bogeria". M'indigno cada cop que penso amb quins trucs tan barats el brasiler condemna la desesperació perquè no és capaç de comprendre res que no formi part de la seva felicitat militant i incorruptible.

El mínim que es pot exigir a un home de lletres és que estigui disposat a posar-se a la pell de l'altre i assumir que la vida topa amb camins intransitables. Sigmund Freud estava convençut que els personatges psicopatològics no poden mai esdevenir protagonistes d'una obra literària. La ment d'un neuròtic perd precisament la capacitat de comunicació i es torna opaca. Per això la literatura no pot pas usurpar el lloc d'un terapeuta. La missió dels llibres no és guarir i oferir solucions, sinó recordar-nos que sota determinades circumstàncies tothom podria perdre el seny -la vida és fràgil, l'equilibri precari i cada pas torna a posar en perill les coses aconseguides, mai res arriba a ser definitiu.

Per tot això, la carta que obre el volum de Josep M. Espinàs Entre els lectorsi joés una sàvia petició de benevolència. En aquest llibre parlarem només de les coses de les quals es pot parlar amb coneixement, diu l'autor, i barra decididament el pas als truculents "manuals de supervivència". La jove que li confia haver sentit desig d'acabar amb la seva vida, necessitava només escriure la carta, dir-ho, vocalitzar la seva por i l'angoixa. El gest de fer un llibre a partir de les cartes rebudes inverteix evidentment el rol de l'autor i el lector. De cop, és l'autor qui escolta i abandona el seu dret suposat de produir confessions interminables.

Espinàs escolta, sí, però no pas com un confessor rere la reixa, obligat a la contenció i una paciència infinita. El seu tractat sobre la comunicació ens recorda una vegada i una altra, amb una munió de situacions i anècdotes, que la comunicació és un diàleg. Una conversa només té sentit si produeix reaccions vives, si és assumida com un repte, com un guant tirat a terra. Les cartes, escrites sovint per persones anònimes i sempre llunyanes, són preses en consideració com si l'autor pogués sentir la veu dels seus interlocutors. La reproducció d'una situació comunicativa real implica, é s clar, que el guant a terra no necessàriament ha de ser acceptat. Es pot ignorar, es pot refusar d'entrar en raons i abandonar el duel, tancar l'ordinador, penjar el telèfon, deixar les cartes sense resposta...

Amb quilòmetres de llibres escrits i milers d'hores de vol convertides en articles, Josep M. Espinàs ha demostrat la seva obertura infinites vegades. Però mentrestant el món se'ns ha fet virtual. Em ve al cap l'anunci d'una marca de cervesa en el qual un jove somrient camina pels carrers de Berlín, Tòquio o Barcelona tot cantant, sense que els canvis de ciutat impliquin ni el més mínim tall en la gravació. Vivim en una era que ha abolit les distàncies per decret i en què la il·lusió de la felicitat s'imposa amb aires de religió.

Espinàs, en canvi, recupera la proximitat. Es nega a ser una pantalla que reprodueix impassiblement el que hi queda reflectit. La seva escriptura no és un mirall. La tècnica consisteix a "deixar que l'aire de les coses entri en mi". I llavors, quan els pulmons ja han acumulat prou impressions, la ploma exhala la seva pròpia visió tenyida amb la necessitat de pensar, de comprendre i de sospesar. Escriure com respirar, viure com si es tractés només de posar un peu davant de l'altre no és pas senzill. Implica el compromís constant i ineludible de resoldre les coses una per una, en singular.

Més continguts de