Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Perejaume, el bruixot de can Basuny

Segimon Serrallonga va publicar a Reduccions un poema dedicat a Perejaume en què comentava l'ús que feia el pintor i poeta de l'adjectiu suberós referint-se al suro. Penso què no escriuria ara davant les successives i fecundes creacions de l'artista. Entre els catalans neouniversals hi trobem enamorats de la pilota, creatius de la cassola i violistes barbuts. I com és que no n'hi ha cap, en aquest Olimp d'excel·lència, dels que treballen, il·luminats, a l'obrador de la llengua? Per ventura no és el que ens identifica… més? Potser perquè els poetes necessiten temps per ser assaborits i viscuts. El que es deia de Primera història d'Esther , que si una hecatombe destruís tot vestigi de cultura catalana excepte aquesta obra, hom podria reconstruir, a partir d'ella, tota la llengua, podria aplicar-se, en certa manera, a la que llegim aquí, com si en toquéssim l'escorça, per dir-ho en clau perejàumica. Ricard Torrents, un dels primers exegetes de la seva obra, ja s'ha adonat de la magnitud del projecte. Perejaume, iniciat com a pintor, havia prefigurat en imatges oníriques fixades en quadres tota aquesta poètica visionària, aquest sistema dinàmic de generació que se sustenta en una potència triple: de pensament, d'imatge i de llenguatge. Pagèsiques ve a engrossir la correntia cabalosa de l'escriptura de Perejaume, un doll que ha anat d'ull de deu a torrentada i que ara ja és riu de jaç fondo i ample.

Igual que el seu mestre Brossa, Perejaume ha desdibuixat els límits de les arts per amalgamar-les en nom de la poesia, justament anomenant, nominant, fent mons de noms i verbs i de totes les parts de l'oració. Oració onomàstica de "mico gramàtic", la seva, on se celebra la terra vista des de l'home, a un pam o a l'infinit, tot és abraçat per un igual, però per parts, en segments ben delineats.

La intuïció unitiva i el lligam dialògic home-natura de Perejaume ja és, programàticament, en el primer escrit, Les alticimacions : "Feu la terra abrandar-se amb el cant o amb la feina" i "aquell sobregruix d'aguaits, de terrisseria i de veu aforestada que la facultat humana d'abrivar genera". Llibre compendiós, de lectura amena. Com una vall és amena, és a dir, plaent, i exuberant, com ho poden ser les fondalades del Montnegre, sobreïxent de coses de tota mida. Tot passa pel filtre d'una llengua tocada per la vareta del mag: detalls microscòpics i generalitats macrocòsmiques. No hi ha aquí prou espai per esplaiar-se minuciosament i cabalment en tots els punts i fils i randes que cal desembullar si parem l'orella al discurs poètic i assagístic de Perejaume. El camí és llarg i profús, bíblic, en el sentit que fa un llibre de llibres. És una bíblia pagèsica on anirem a buscar-hi de tot, i tot ho trobarem: "La terra que és el pare. / I un arbre que m'aombra, vagi on vagi. / I el meu davant florit. / I els ulls que contemplen, admirats, / la terra que ha de destruir-los".

No ha arribat encara el nou Coromines que hagi de recaptar i disseccionar el devessall de mots i neologismes que posa en moviment Perejaume, i potser tardarà segles encara a aparèixer, perquè aquí el català viu gloriosament, en una demiúrgica a voltes delirant, però d'una coherència esborronadora. L'abundància de recursos abassega, però l'idioma acaba per imposar-se: hi ha tanta diversitat com la que trobem als boscos. Excavar en la llengua és com fer-ho en la terra, trobant-hi tresors, despulles, llot o perles: posar en circuit vinculant, en energia fetilladora, espiritual, les propietats transfiguradores que hi són descrites. L'obra té alguna cosa de summa. Però no ens proposa el bruixot, aquest recol·lector de les esmes de l'espai natural, una nova religió, sinó la de sempre, l'ancestral, aquella que ens reconeix com una sola cosa amb la Terra. Hi ha una ètica, i també una mística, "la fondària en l'alçària, la monjoia en el llim", perquè és en l'home que hi podem trobar "la cega incandescència del planeta".

Més continguts de