Publicitat
Publicitat

Pupil·les dilatades

Els formalistes llepafils solen ser dràsticament selectius. Ni la poesia confessional nord-americana, que tanta fortuna ha fet (aquella que Joan Brossa deia que degenerava en poesia de confessionari), ni l'experimental, que titllen d'avantguardisme tronat. Tanmateix, afirmar que la literatura és únicament la formalització màxima del llenguatge és reduccionista. David Castillo ho demostra: de la mateixa manera que podem llegir grafits d'amor gravats en la pedra de la Roma del segle I, podem llegir poemes de Castillo que ens transporten a la Barcelona de finals dels 70.

La urgència expressiva s'imposa sobre el territori sublim de la Forma. Aquí és més important fer bategar les paraules a partir de la invocació de llocs i noms, retallant dicteris, confegint fogonades a base de planys i descripcions de realisme brut, inscrivint l'experiència, oferint un "tros de vida" amb honestedat màxima. No sabria dir si Castillo escriu per a la posteritat, però el que sé és que d'aquí cent anys, qui vulgui saber com respirava la ciutat de Barcelona trobarà més dades vívides en llibres com aquest que no pas en, posem per cas, tractats de sociologia. Deu ser perquè som companys de generació, amb òbvies diferències de caràcter i destí, que no puc llegir aquest llibre sense sentir en molts moments una identificació plena. Llocs de Ciutat Vella que he viscut com ell: la Penya Blanc-i-blava, la platja de Sant Sebastià, el Mundial. El poder evocatiu de noms compartits: Mingorance, Glaría, Tostâo, Pelé... I de les músiques: l'inoblidable Desire de Bob Dylan, la Dolce Vita, Ryan Paris, Marvin Gaye, i tot un món de records que s'hi obre al voltant. El leitmotiv del Doble zero que hi dóna títol és prou eloqüent: un cànnabis que es desfeia a les mans (com aquella mateixa adolescència, com aquesta història d'amor amb una noia addicta -"És dur l'ofici de l'exili per a un militant del no-res"-, la Lady Barceloneta). El doble zero venia envoltat d'una mitificació dubtosa; de vegades no feia honor al seu mite: era una enganyifa. Una gran metàfora-insígnia. Quins anys!

Més continguts de