Publicitat
Publicitat

Crítica

Escolteu els fills de la nit

'Crim de sang' de Sebastià Alzamora és, en definitiva, una obra madura i sorprenent, una exploració que beu de l'erudició però que no permet que entrebanqui l'impuls narratiu

Darrerament sovintegen les novel·les que fusionen de manera diversa l'element quotidià i el fantàstic. Si Brett Easton Ellis ens oferia a la sorprenent Lunar Park potser la seva millor novel·la, la beneitura sentimentaloide de la saga Crepuscle seria l'altra cara d'aquest visió més d'estar per casa i menys heroica del sobrenatural.

Se li ha d'agrair a Sebastià Alzamora la gosadia d'intentar fer un creuament impossible entre el relat de vampirs i el gènere Guerra Civil en la seva nova novel·la, Crim de sang , guardonada amb el darrer premi Sant Jordi i que comença amb una veu narradora vampírica que, s'ha de dir, enganxa immediatament: "Sovint, quan la set m'arriba, penso en l'Esperit Sant. En contra del que afirmen algunes supersticions, els vampirs no sentim disgust dins una església". Encerta plenament Alzamora en donar la volta a l'opinió comuna sobre els vampirs, en un primer monòleg en què parla de diversos monstres, des de l'ànec autòmat de Vaucanson fins al Golem: "Només els monstres estem exempts de morir, per la senzilla raó que no som vius". El lector es disposa a veure la guerra amb els seus ulls, els ulls d'un assassí que acaba de matar un capellà i un nen, i sembla que aquest serà el fil de la novel·la.

Però ja en la primera part l'autor ens deixa ben clar que no es tracta tan sols d'una novel·la de vampirs. Servint-se de personatges reals com els cenetistes Manuel Escurza i Aureli Fernández i utilitzant la recerca de Miquel Mir, basada en un dietari d'un membre de la FAI que va extorquir els maristes al principi de la Guerra Civil, Alzamora desplega un fresc apocalíptic dels inicis de l'Alzamiento Nacionali enceta diverses trames que combina amb un ritme cinematogràfic trepidant. Seguint la investigació del crim que fa el comissari Muñoz, un enemic del tabac que se'ns mostra com una mena d'outsider escèptic, ens trobem amb uns germans maristes amagats en una pensió i que intenten comprar la seva fugida a França subornant els cenetistes de la FAI, entre els quals destaca el germà Darder, nebot de qui va ser batlle de Palma per Esquerra Republicana Balear, Emili Darder; unes monges que han sobreviscut a les matances de religiosos perquè la mare superiora és germana de Manuel Escurza, màxim responsable del servei d'investigació de la FAI, i perquè tenen amagat el bisbe de Barcelona, monseyor Perugorria -personatge basat en el bisbe Irurita-; les pugnes internes dels anarquistes per veure si maten sense pietat o accepten alliberar a preu els capellans; una jove novícia a la qual el bisbe encarrega composar un Stabat Mater , cosa que l'omple d'angoixa, i el curiós doctor Pellicer, un forense que ha estat capaç de construir ni més ni menys que un cavall autòmat.

A partir d'aquí Sebastià Alzamora basteix una novel·la que també beu de l'assaig i que transita flexiblement d'un fil a l'altre gràcies a la seva gran saviesa narrativa. L'enclaustrament dels personatges s'acaba convertint en una metàfora de l'enclaustrament social de la guerra, i la por traspua de la vida com una suor freda: "Tot el subsòl d'aquesta ciutat està podrit per la por dels seus habitants [...]. La por és l'àcid de l'ànima, i corroeix per igual els somnis dels infants i els desitjos de l'home". S'estableix alhora un diàleg entre fanatismes: entre els fanàtics de la fe i els fanàtics de l'anarquisme; un diàleg d'extremismes que explicaria en part el perquè d'un enfrontament civil tan sagnant i únic a l'Europa de l'època.

En els soliloquis del vampir hi trobem una visió crua i desconsolada de la realitat, i s'expressa amb una lucidesa que s'estendrà a la manipulació dels personatges i les situacions, que desemboquen en un final sorprenent, tot i que una mica massa sagnosament tarantinià en comparació amb la resta de la novel·la.

Crim de sang és, en definitiva, una obra madura i sorprenent, una exploració que beu de l'erudició però que no permet que entrebanqui l'impuls narratiu. Alzamora ens mostra una dimensió fins ara poc coneguda de la guerra, un món fosc i absurd que revela una de les cares menys nobles de la condició humana, quan en la negror dels vampirs hi vivia tota una nació.

Més continguts de