Publicitat
Publicitat

Literatura catalana

El recull comprèn narracions escrites entre el 1936 i el 2010

La Universitat Nacional Autònoma de Mèxic publica una antologia de contes catalans

Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Pere Calders, Joan Perucho, Jesús Moncada, Carme Riera, Maria Barbal, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès, Miquel Baixauli i Lluís Ferran de Pol són els catorze autors inclosos a l'antologia de narrativa catalana que acaba de publicar la UNAM mexicana

'Antología de cuento catalán' conté una quinzena de relats d'autors catalans, escrits entre 1936 i 2010, escollits i reunits aquí per Francesc Garreta amb la pretensió de donar una visió de la diversitat i riquesa del conte català. Els autors inclosos són: Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Pere Calders, Joan Perucho, Jesús Moncada, Carme Riera, Maria Barbal, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès, Miquel Baixauli i Lluís Ferran de Pol.

"La selecció –afirma Garreta– enllaça la generació d'escriptors de la Guerra Civil amb els nostres dies. Una generació, la més antiga, que va veure literalment partida la seva existència a causa del conflicte bèl·lic". Aquesta escissió, afegeix, "que per a alguns va constituir bàsicament l'exili, per a altres, els que van romandre al país, va representar la prohibició de l'ús de la llengua pròpia, un exili interior". Formar part del poble perdedor, del poble exiliat, "va suposar veure condicionat el procés creatiu a la llunyania cultural o veure sotmesa l'obra creada a un doble silenci. La impossibilitat de publicar a l'interior i la falta d'un públic receptor en la seva llengua en què van tenir la possibilitat de publicar a l'exterior ". La llengua va esdevenir expressió de pàtria i va suposar "tant un lliure acte de creació" com de "supervivència cultural", la qual cosa es percep en els relats de Mercè Rodoreda, Pere Calders i Ferran de Pol, aquí reunits.

Francesc Garreta cita al seu pròleg a Harold Bloom, que assenyala dues vies en la producció del conte occidental, "la de txekhovians, com a eix principal, en alternança amb la que deriva de la manera derivada de Kafka i Borges. Una, realista, de construcció psicològica, una altra, més fantàstica i fins fantasmagòrica. No hi ha dubte que en la seva major part el conte català segueix la manera txekhoviana". Per això, afegeix, "l'obra de Joan Perucho, de tendència fantasmagòrica i ambients propers al món gòtic, suposa una cridanera excepció" durant els anys en què la literatura catalana s'inclinava majoritàriament al realisme històric. El segell identificatiu que es descobreix el mateix en els contes de l'autor de Les aranyes, que en les seves novel·les i poesia, consisteix, pel que sembla de Garreta, en "no deslligar aquests ambients amb la realitat contemporània, cosa que aconsegueix de manera magistral i poètica ".


D'Espriu a Monzó
Després de les grans figures de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Calders i Llorenç Villalonga, que produeixen la seva obra en l'eix històric de la contesa, Francesc Garreta reconeix a una generació "alguna cosa més jove però que encara va rebre el seu embat, en
mitjà d'una postguerra llarga i tenebrosa, enmig d'una pobríssima cultura oficial pròpia dels sistemes totalitaris". Entre els seus integrants, el compilador esmenta Jordi Sarsanedas, Josep Maria Espinàs, Josep Palau i Fabre i Joaquim Carbó. Una generació, destaca Garreta, que "va tenir l'oportunitat de manifestar-se en circumstàncies posteriors, en les raneres del franquisme, per enllaçar i establir la tradició a la següent generació", en què l'obra de Jesús Moncada "apareix de forma sorprenent, amb una arrencada d'un alt nivell que no defallirà en cap moment de la seva producció". Pel que fa a l'obra de major influència en la literatura catalana actual, Garreta destaca la narrativa de Quim Monzó.

Més continguts de