Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

I si la bona gent tingués raó?

La bondat té esquerdes, però la maldat és pitjor. Amb permís de la perversa Lionel Shriver, dels autèntics dolents de la pel·lícula i de la mare que els va parir

Un mal pronòstic pot tenir un final (relativament) feliç

Shep Knacker fa les maletes per fugir cap a un futur millor, en què viurà de renda fins a la mort. Però ignora que a la seva dona li han diagnosticat una malaltia de mal pronòstic. Ell no pot plegar de la feina perquè ella necessita l'assegurança mèdica per sotmetre's als tractaments experimentals que, amb sort, li allargaran l'agonia. I el que havia de ser un viatge al paradís esdevé una peregrinació per les misèries del sistema de salut americà.

No és el tema més agradable del món, però és que l'autora del llibre és Lionel Shriver. La de Tenemos que hablar de Kevin , una novel·la que trasbalsaria un cadàver. En aquella història tan addictiva com esgarrifosa, Shriver reflexionava sobre l'ambivalència maternal, i sobre fins a quin punt els sentiments de recel o d'odi d'una mare cap al seu fill poden fer que el noi esdevingui un perill públic. Un assassí, vaja.

D'entrada, l'esposa del protagonista de Todo esto para qué (Anagrama) manté la malaltia en secret. "La Glynis pensa que si ho sap tothom la malaltia es tornarà més real, però és que és real, i negar-la no la farà desaparèixer. La ficció ens ajuda a parlar de qüestions que voldríem evitar però que ens cal assumir sense manies ni tabús -explica Lionel Shriver-. Jo esquitxo el drama amb tocs d'humor, perquè no hi ha cures miraculoses però sí que hi ha altres maneres d'afrontar un diagnòstic. No som malalts professional segrestats per les pròpies circumstàncies, sempre hi podem fer alguna cosa. I fins i tot hi poso un final feliç".

Que ningú es confongui: hi ha felicitats més ensucrades que les que dibuixa aquesta autora (batejada com a Margaret Ann Shriver, fins que d'adolescent va canviar-se el nom per un de masculí). "Dec tenir una perversitat natural", admet ella, amb un somriure que pretén ser cruel. O a mi m'ho sembla.

La incorrecció política d'una escriptora que va de dolenta

Lionel Shriver es troba còmoda defensant postures incòmodes. "Dins meu hi ha una part dretana molt desagradable", confessa. L'editor Jordi Herralde intervé: "Dretà i desagradable és una redundància". Però ella insisteix: "No sóc ni tan sols una bona demòcrata. Penso barbaritats, com ara que els subsidis estatals britànics han fet molt de mal, han destrossat vides senceres i han reforçat la ganduleria de la gent. Si la crisi a Europa fa que s'encongeixi el poder de l'Estat, anirà bé. Quan permets que l'Estat controli els teus diners, deixes de ser lliure". De nou, Herralde aclareix: "Sostenir que s'han de reduir els abusos de l'estat del benestar no vol dir necessàriament ser de dretes". Quan algú pregunta a l'escriptora si la diguem-ne insensibilitat que porta incorporada de sèrie pot tenir cap relació amb l'estricta formació religiosa que va rebre de petita, ella torna a fer un somriure que a mi em torna a semblar cruel i respon: "Probablement".

Els cínics s'haurien de morir de vergonya, si en tinguessin

La ficció pot servir per abordar temes que preferiríem ignorar, d'acord. Però també serveix per fabricar realitats alternatives. O sigui, millors. És el que fa el director i guionista francès Robert Guédiguian a la pel·lícula Les neiges du Kilimandjaro , una faula rodona sobre la bona gent i la justícia i la solidaritat i el coratge i l'amor i la crisi i la consciència de classe i les decisions morals. Ja sé que està de moda criticar el bonisme, però no està escrit enlloc que els cínics tinguin raó. De fet, vist on ens ha dut la falta d'escrúpols, els cínics del món s'haurien de morir de vergonya. Si en tinguessin.

Per construir aquesta història, Guédiguian es va inspirar en un poema de Victor Hugo titulat La gent pobra . Ves que no sigui una de les claus: si llegíssim més poesia, potser el planeta no giraria tan tort.

Més continguts de