Publicitat
Publicitat

"A bots i pedrals"

L'autor ens indica en algun lloc que El romanço d'Anna Tirant es tracta d'una tragèdia metaliterària. I certament a l'obra se li ha conferit estructura tràgica. Una obra que és filla (o ja néta?) del postmodernisme, moviment que propugnava, entre altres coses, l'autoreferencialitat, la literatura com a subjecte d'ella mateixa. I, no obstant això (el perfil de tragèdia i el poti-poti postmodern), en el pròleg, a càrrec del doppelgänger del poeta, Quim Porta (que no només el porta , sinó que li importa , per a la seva pròpia conservació biològica, si més no), ens dóna a entendre que aquest llibre és l'esmena, i ho diu amb filigrana retòrica, "als debats endegats per debuts indeguts", que foren la descripció d'un itinerari geogràfic, en aparença equivocat. Potser som davant d'una literatura periegètica (com la del vell Pausànies), i es vol començar fent-ne esment per fer esmena del llibre anterior, El furgatori . Allò que vam poder veure els assistents a la presentació d'El Romanço d'Anna Tirant a l'Horiginal era una performance en tota regla del poeta, que interpreta les diverses veus que ha enunciat en el romanço. I és quan aquesta literatura s'encarna, quan es fa so (entonada) i es fa visual (gestualitzada).

En una crítica excel·lent de Lluís Roda a la revista Reduccions , el comentarista, parlant d' El furgatori , adverteix al poeta que haurà de triar en el futur si prefereix lectors o espectadors, que haurà de triar entre "l'acudit fàcil i la tasca intel·ligent". És perspicaç la dicotomia, però potser és falsa. Aquest "fill natural de Francesc Vicent Garcia", segons Roda, amb un bagatge exuberant i, a més, dotat d'una intel·ligència crítica sobre tot el que elabora, vivint-ho amb alegria -l'alegria creadora-, resulta ser un singular wunderkind de la poesia catalana, practicant un hibridisme que el situa en l'espai que va de joglar a trobador, segons Roda, i que "troba leu i troba ric". Però, i si "l'acudit fàcil" fos alhora "tasca intel·ligent"?

Potser Pedrals encarna, des de l'oralitat, aquesta exuberància amazònica sota una pluja a bots i barrals, lluny de terres eixorques, i és més a prop de la sàtira menipea, tal com l'entenia Mikhaïl Bàkhtin, que no pas de l'homilia moralitzant experiencial, per no dir dels postsimbolismes. És a dir, vivint un sentit carnavalesc del món, el gran teatre, en el qual, a més a més, el poeta practica una joiosa heteroglòssia: barreja registres; fa i estrafà veus quan actua; s'agrada de salpebrar la seva llengua de formes dialectals, de cultismes, de col·loquialismes, d'idiotismes, i, al capdavall, exhibeix les seves dots de malabarista lingüístic en un ventall força ampli, amb un domini notable de les formes poètiques i un bon coneixement de la tradició.

La pluriocupació del poeta -escriu, actua, ensenya-, com en el joc de l'oca, el fa capaç de salts -no necessàriament epistemològics- majúsculs. O de piruetes verbals, com quan, per evitar una rima falsa, falseja el lèxic, "la nostra Anna a / la tartanna", o morfemes verbals, "l'Anna annava / mirant marges...", aquí per mor de la facècia. Es diria que Josep Pedrals té "la força i el valor / per ficar-se a l'autopista / anant amb ciclomotor".

Més continguts de